El foc grec (1195)

En aquesta muralla i sota el castell de l'Almudaina s'obria un gran arc, ample, d'ansa de paner, per on entrava la mar i formava als peus dels murs fortificats de l'alcàsser una caleta on els mestres de ribera àrabs duien a bon terme la seva tasca en benefici del walí. Era aquella, la drassana sarraïna, de la qual parlen els nostres historiadors i que ens remunta a l'època de Mubassir, emir mariner com En Simbad de les contarelles rashídiques. L'arqueologia ens mostra algunes safes, fabricades a Mallorca en el segle XI, on apareixen amb bells dibuixos, amb tot luxe de detalls, unes naus musulmanes amb velam llatí i proa dromònica.

La vela llatina, com explica l'historiador George Goldsmith-Carter, «és de probable origen àrab i forma un triangle rectangle amb la seva hiponesusa subjecte a una perllongada i descendent verga: era governada per un sistema de politges i quadernals, i permetia el vaixell navegar contra el vent. Així, per primera vegada, apareixien en la història i a la Mediterrània unes embarcacions que podien prescindir totalment dels rems. Tanmateix i a començaments del segle XII, les naus amb tres renglers de rems i el seu espoló alçat donaren pas al formidable dromó».

El dromó, del grec dromos, corredor, duia dos o tres pals, amb veles llatines, encara que posseïa dos rengles de rems, manejats per devers cent cinquanta homes. Així mateix portava un armament feixuc però efectiu, com eren unes grans ballestes, catapultes que llençaven pedres a gran distància i, de vegades, a la proa, un artefacte de bronze que projectava un foc abrusador, el Foc Grec, contra les naus enemigues. Vaixells de guerra sarraïns feren servir aquest terrible enginy durant les Croades... Aquest enginy de guerra és una composició química emprada primerament pels grecs i que tenia la propietat de cremar sobre l'aigua, de manera que incendiava fàcilment els navilis.

Però el llegat marítim àrab més significatiu en la marina de Mallorca seria el «shabbak», xabec en català, que en la seva forma primitiva era de línia allargada, estilitzada, amb poca altura de la seva obra viva a la part mitjana del vas. Empès per tres veles llatines que allargava en els seus tres pals, resultava força veloç. Com diu Xavier Pastor, vist des de lluny, semblava tenir una major eslora i això era a causa de la perllongació de la seva silueta a causa del bec o espoló unit a la roda amb un «escartabont», mot provençal que dóna nom a un instrument en forma de triangle rectangle, i al castellet, projectat fora dels límits del casc, per la popa. Sobre l'espoló no duia el clàssic bauprès sinó un botaló que sortia pel seu extrem. La coberta, correguda, de bordes molt baixes, substituïa part del seu taulat per trames de llistons a manera de gelosia. Els xabecs de pesca solien tenir entre trenta i seixanta tones i els de guerra i comerç de dues-centes cinquanta a sis-centes vuitanta. Xabecs mallorquins foren construïts fins ben avançat el segle XIX però ja en els segles XVII i XVIII eren les embarcacions preferides dels pirates algerians.

Abu-l-Hachchach al-Munsafi de València descrivia una d'aquelles naus amb aquests versos: «Va aparèixer el vaixell com un nedador quan avança sense contreure la rigidesa dels seus peus, veloç com el falcó quan es llança a fer fugir la milana. Sembla un ull que contempla l'aire, vorejades les seves parpelles per les pestanyes dels rems».