L'escriptor Arthur Miller, l'obra més famosa del qual, La mort d'un viatjant (premi Pulitzer el 1949) es va convertir en un símbol de la fi del somni americà, morí als 89 anys. Nascut a Nova York el 17 d'octubre de 1915, estava considerat un dels principals autors teatrals del segle XX. El 2002 va ser guardonat amb el Príncep d'Astúries. Miller va morir a casa seva Roxbury (Connecticut) d'una aturada cardíaca, segons Julia Bolus. Les seves obres, amb un fort èmfasi en temes com la família, la moralitat i la responsabilitat personal, van tractar en gran part de la creixent fragmentació de la societat dels EUA.
L'obra de Miller es caracteritzava sobretot pel seu interès en el coneixement d'un mateix, la realització personal, la responsabilitat de l'individu cap als altres, tot això escrit en un estil directe i col·loquial en el qual s'aprecien les inquietuds socials de l'escriptor i la seva compassió per tots aquells que es deixen atrapar pels falsos valors de la societat. Miller va estar casat tres vegades. La seva primera esposa va ser Mary Slattery, una jove que havia conegut a l'escola preparatòria i amb la qual va tenir dos fills.
Descendent de jueus polonesos emigrats als Estats Units, el seu pare va ser un fabricant d'abrics que es va arruïnar durant la Gran Depressió de 1929. Des de molt jove es va veure obligat a treballar en un magatzem per pagar-se els estudis de periodisme, fins que el 1938, mentre estudiava a la Michigan, va rebre diversos premis per la seva comèdia Encara creix l'herba. El 1944, va obtenir el seu primer premi literari amb Un home amb molta sort, encara que els seus primers grans èxits van ser la seva novel·la Focus (1945), un al·legat sobre l'antisemitisme, i la seva obra de teatre Tots eren els meus fills, de 1947.
Dos anys després va publicar l'obra que més fama va donar a Miller, La mort d'un viatjant. Considerada una de les millors obres del teatre contemporani, el protagonista de La mort d'un viatjant, Willy Loman, possiblement fos un homenatge al propi pare de l'escriptor, atrapat i fet caure pel somni americà de la primera meitat del segle XX. Al costat de la seva activitat literària, Miller es va implicar políticament en favor dels drets socials, en particular en contra de l'antihumanisme massificat del seu país. S'apropà al marxisme i s'oposà a la intervenció dels Estats Units a Corea i Vietnam convertint-se en objectiu de la cacera de bruixes del senador McCarthy.
Miller no es va quedar callat i, al·legant els seus drets constitucionals, va adoptar una digna actitud de confrontació directa en solidaritat amb la resta de perseguits. Fruit d'aquesta cacera, i en plena marea repressiva, va ser una de les millors obres del teatre dels Estats Units, Les bruixes de Salem (1953), en la qual, amb l'argument de la caça de bruixes a la colònia de Salem (Massachusetts) en el segle XVII, va parodiar la persecució política.
Arthur Miller va comparèixer davant del Comitè d'Activitats Antiamericanes el 1956. Va ser condemnat per desacatament, però la sentència va ser apel·lada i Miller va quedar finalment absolt. Aquell mateix any es va casar amb Marilyn Monroe, per a qui va escriure, el 1960 i com a regal de Sant Valentí, el guió cinematogràfic de Vides rebels. Quan es va estrenar la pel·lícula, el febrer de 1961, Monroe ja havia obtingut el divorci de l'escriptor. L'experiència amb Monroe va quedar reflectida a la seva obra Després de la Caiguda, de 1963.
Posteriorment es va casar amb Marilyn Monroe i en terceres núpcies va contreure matrimoni amb la fotògrafa austríaca Inge Morath (morta el 2002), amb la qui va estar casat 40 anys, una enamorada d'Espanya que fins i tot dóna nom a un carrer a la localitat de Navalcán, a Toledo. Amb Morath va tenir una filla, Rebecca. Fins a la seva mort, Miller va mantenir relacions amb la pintora Agnes Barley, 55 anys més jove que ell.
El 8 de maig de 2002, el jurat del Premi Príncep d'Astúries de les Lletres va acordar, per majoria, concedir el guardó a Arthur Miller, que va qualificar de «mestre indiscutible del drama contemporani que, amb independència d'esperit i notable sentit crític, ha aconseguit transmetre des de l'escena les inquietuds, els conflictes i les aspiracions de la societat actual, renovant així la permanent lliçó humanística del millor teatre».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.