Quatre mallorquins pujaran a l'Everest

La primera expedició illenca al cim del món s'enfrontarà als límits de la resistència humana

TW
0


Quatre aventurers illencs s'han fet un ferm propòsit. Que, almanco, un d'ells sigui el primer mallorquí a pujar al cim de l'Everest, el sostre de la Terra per damunt de la mítica línia de la mort dels 8.000 metres. Una visita breu, foto amb bandera i per avall. Partiran de Mallorca l'1 d'abril, i esperen tornar triomfants el 10 de juny. José María Àlvarez «Jopela», Tolo Calafat, Tomeu Quetglas i Joan Olivieri «Oli» són els quatre alpinistes que afrontaran el repte. Tots ells, amb un bagatge exemplar d'ascensions i reptes aconseguits han estat, i encara segueixen lluitant per aconseguir allò més necessari per a l'ascensió, el finançament.

En aquest punt es troben els quatre escaladors, intentant aconseguir el pressupost de 120.000 euros que costa aquesta aventura. Una ascensió que requereix 10.000 euros a més per accedir a la via de pujada al cim. De moment ja han aconseguit el suport del Consell de Mallorca i d'empreses privades. El seu itinerari començarà a Madrid, des d'on volaran a Katmandú i Lukla, a una alçada de 1.900 metres. Des d'allà i fins al cim seran les seves cames les que faran el camí.

Etrekking s'iniciarà i els durà primer a Namche Bazar i després al campament base, a 5.340 metres, on els mallorquins es quedaran 10 dies per a l'aclimatació del seus cossos. A mesura que l'altura sobre el nivell del mar augmenta, l'aire és menys dens i conté menys oxigen. Aquesta disminució afecta l'organisme. «Depèn del físic de cadascú, però en qualsevol cas l'aclimatació només et permet quedar-te breument al cim. Si hi quedàssim més temps podríem tenir greus problemes», expliquen els alpinistes.

La seva intenció és assolir el cim sense fer ús de l'oxigen subministrat en botelles. «Tan sols un 10% del que hi han pujat ho han fet sense oxigen, però l'Everest és l'assignatura pendent de tot escalador que ha recorregut el món pujant cims». El repte es planteja als 8.000 metres, on només hi ha un 30% de l'oxigen que hi ha arran de mar. Aquestes condicions, amb les inclemències meteorològiques, afecten el cos humà. En altituds extremes la diferència de pressió afecta els vasos sanguinis amb una acumulació anormal de líquids. Això pot generar edemes al cervell i als pulmons.

L'estratègia dels mallorquins es basarà en el treball en equip. «No hi haurà un cap. Tots col·laborarem per ajudar el més fort a fer el cim. Si ho aconsegueix tan sols un de nosaltres serà com si tots hi haguéssim pujat». La ruta triada és la del comellar sud de l'Everest, entrant pel Nepal. Aquesta és la via històrica, ja que fou la primera aconseguida pel neozelandès Edmund Hillary i el sherpa Tensing Norgay el 1953.

Els perills a què s'enfronten tots els alpinistes són el fred, les esllavissades, la mala aclimatació i el gel. «La darrera nit la passarem al campament a 8.500 metres. En aquest punt el cervell no et funciona amb la mateixa lògica, no penses amb la claredat que tendries en condicions normals. Tens problemes per dormir i també estomacals i perds molts reflexos».

En aquestes circumstàncies extremes és en les que es decideix afrontar els darrers 348 metres d'ascensió, on cada passa mivva les capacitats. «És l'ocasió de fer un intent i baixar». Els quatre alpinistes ho tenen clar. «Aquesta és la primera expedició mallorquina perquè el més difícil és aconseguir el finançament necessari. L'alpinisme no té el reconeixament esportiu que tenen altres disciplines. Amb un pressupost adequat estaríem entrenant al Pirineu, per exemple. En les nostres condicions només podem fer-ho a Mallorca».

En aquest sentit «Jopela» afegí que la base la tenen molt excursionistes mallorquins. «Tenc la ferma confiança que tots quatre som l'equip ideal per a aquesta aventura. Els alpinistes reconeixen que el més difícil és separar-se de la família i els fills. «Els cridarem per telèfon cada vespre per dir-los bona nit», explicà Jopela. «Sabem que hi ha un component important de sort, amb un tant per cent elevat de possibilitats de no tornar, però no tenim més por de la que ens envaeix quan anam als Alps a fer una via d'escalada», explica Calafat.