L'alitzarina és un colorant roig obtingut de l'arrel de la granza. Actualment s'aconsegueix quasi exclusivament per síntesi a partir de l'antraquinona. És utilitzada en tintoreria a causa que, amb els hidròxids metàl·lics, forma uns composts insolubles i intensament coloretjats que es diuen laques. Format per 1, 2 dioxiatraquinona, el producte és primera matèria de necessari consum industrial. Tal dia com avui moria el químic alemany Karl Graebe, que havia nascut a Frankfurt Main el 24 de febrer de 1841. Fou deixeble de Baeyer, el qual ja treballava l'alitzarina des del 1868. El mestre li manà de seguir amb aquelles experimentacions i en un començament Karl ho va haver de fer per força, de molt mala gana, sense pensar que aquell encàrrec el podria dur a la fama científica.
Graebe i un altre estudiant es posaren a la feina i l'experiment donà per resultat que l'alitzarina tenia uns estructura mol·lecular basada en l'antracè, compost format per tres anells reunits en àtoms de carboni. Aleshores, practicaren el procés a l'inversa.
Tot partit de l'antracè (hidrocarbur cristal·lí, de fórmula C6H4C 2H2C6H4, obtingut de la destil·lació del quitrà) aconseguiren l'alitzarina. El 1869 trobà la manera de fer aquesta síntesi, i el més curiós, és que fou de forma casual, per haver-se deixat una mescla, oblidada sobre una flama, que es carbonitzà. De vegades hi ha una mena de Providència científica que fa exclamar allò d'Eureka! (Ho he trobat!). Un altre científic, Perkin, realitzà la síntesi de l'alitzarina i en va treure la patent el juny de 1869, això només un dia després d'obtenir-la pel seu mètode Graebe. Curioses injustícies d'una altra casualitat no tan providencial. El 1870, Karl Graebe era nomenat professor de química de la universitat de Königsberg i vuit anys després obtenia càtedra a la de Ginebra. El seu prestigi era ja indiscutible. I l'alitzarina anava associada ja per a sempre al seu cognom.
La lliçó moral que en podeu treure és que ningú es pot declarar amo exclusiu d'un tema en el complicat món de la cultura i de la ciència. També pensam amb angoixa que el cervell d'un científic, com a patrimoni de la humanitat sofrent, desapareix a causa de la mort i en perdem els possibles beneficis col·lectius. Aquesta segona observació la podríem trobar en les paraules de Santiago Ramón y Cajal quan deia que «De totes les immortalitats promeses, la de les idees (consol dels savis), la de l'esperit (consol dels filòsofs, la del cos i l'ànima (consol del cristià) i la del nirvana (consol de budistes i de teòsofs), només la immortalitat integral, és a dir, la persistència de l'ànima i del cos, ens pot satisfer plenament perquè és l'única que salva la personalitat, això és, la reconstrucció específica del cervell individual, amb les seves misèries i limitacions, juntament amb la memòria dels nostres triumfs, amors i fracassos. Però tal com som... Mereixem la immortalitat? Espanta pensar en el dolor infinit de conviure eternament amb els milers de dolents i hipòcrites que hem hagut de suportar durant la nostra breu existència terrenal».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.