Les víctimes del còlera (1865)

Explica l'historiador Pere Xamena: «Pel mes d'abril de 1865, malgrat les mesures que s'havien pres amb els vaixells procedents de parts afectades pel còlera, es declarà aquesta epidèmia a la ciutat i va sembrar el pànic per tota la població, de tal manera que una de les tres quartes parts dels habitants sortiren de la ciutat cap a les viles o s'establiren en tendes en el camp. Es paralitzà la vida dins la ciutat. L'Ajuntament establí hospitals provisionals i repartí racions de pa i sopa als pobres. La pesta acabà els primers dies de novembre i causà en tota l'illa 2.350 morts, la major part d'ells (2.175) a Ciutat. Els altres pobles afectats foren Sóller, amb 135 morts i Pollença, amb 21».

Llegim que: «L'acte ha estat tan digne com l'objecte que l'ha motivat. Tota la Capella Reial es trobava tapissada de negra baieta, fins i tot, la tribuna destinada als senyors magistrats de l'Audiència. Enfront de l'altar major hi havia un sumptuós túmul que midava més de trenta peus i de quatre cossos, amb la seva base i peu.

Hi havia flames en les quatre àmfores sobre altres tantes columnes cilíndriques, així com en alguns canalobres de bronze daurat que feien joc amb els brasers d'estil grec que s'hi alternaven. Coronava aquest monument funerari un sepulcre cobert de negre. Presidia l'acte l'excelentíssim senyor Governador i hi assistien diverses corporacions militars, civils, científiques i literàries i un nombrós públic. També prenia part en el funeral el Bisbe i els canonges que ocupaven els dos extrems del presbiteri. L'orquestra comptava amb nombrosos membres i una veu de baix, prou plena, deixà sentir un profund tubamirum. Acabat l'ofici, el senyor Fondà ocupà la càtedra i pronuncià un sentit discurs.

No en podem donar la ressenya detallada però tampoc passar-ne en silenci una pinzellada que fou digna d'un Bossuet, d'un Flechier o d'un Mascaron.

L'orador que havia assistit en els hospitals, descrivia el quadre espantós d'aquella escena que el malalt es veia abandonat dels seus parents i amics.

Inútilment cercaven els seus ulls extasiats a les persones més estimades: una paraula de consol de qui per sagrats vincles l'havia de donar i només llàgrimes i sospirs era allò que arribava a la seva oïda; només s'hi presentaven espectres de mort... Enmig d'aquest abandonament, una persona amiga temperava l'amargor del moribund, una persona humil i de sentiments religiosos, sense prèvia relació d'amistat ni parentesc, només un sacerdot o una germana de la Caritat. Aleshores les boires de la fe es difuminaven i un raig de llum els permetia descobrir un cel d'esperança i eternitat...».