Mor François Grignard (1935)

TW
0

El químic francès François Auguste Grignard, (Cherburg, Manche, 1871), dedicat a la investigació en química orgànica, mor a Lió, Rhône. Durant la Primera Guerra Mundial havia estat caporal de l'Exèrcit francès a les trinxeres però, poc després, el destinaven als laboratoris de guerra. Allà descobrí mètodes per a preparar fosfè, gas verinós, i també per a detectar els començaments de la presència de gas mostassa, igualment verinós. Havia aconseguit, abans del conflicte, una certa fama com a descobridor de reactius el 1900 i el 1901, matèria aquesta de la seva tesi doctoral. Es publicaren més de dos-cents treballs sobre el tema i la majoria dels químics adoptaren aquells sistemes, un descobriment que valgué a Grignard el premi Nobel de Química el 1912. Ja essent molt jove havia guanyat alguns premis pels seus estudis i es distingí a la Universitat de Lió per les seves qualificacions extraordinàries en matemàtiques. Quan obtingué el seu títol en aquesta matèria sentí que la seva vocació era la del matemàtic i la química no li interessava gaire. Però ben aviat canvià d'opinió. La casualitat el dugué a treballar en un laboratori i allà es va sentir com un peix dins l'aigua. Abandonà el cultiu de les matemàtiques i la fisicoquímica, que hauria tingut en les matemàtiques un element auxiliar ben important, i s'entregà plenament a l'estudi de la química orgànica, que en aquell temps encara prescindia de les matemàtiques. Llavors treballà en la realització de tot un seguit d'experiments mitjançant els quals addicionava un grup metil (que consistia en un àtom de carboni i tres àtoms d'hidrogen) a una molècula. Ja és sabut que metil, del grec «methé», és carbur d'hidrogen gasós, que és el primer terme de la sèrie dels radicals dels cossos grassos. El clorur de metil és, per altra banda, el líquid, l'evaporació del qual produeix un fred de -55 graus, i es fa servir en indústria i en medicina.

El problema era trobar el catalitzador convenient. Els fragments de zinc servien en alguns casos, però no precisament en el que ell manejava. El magnesi semblava que tenia algunes possibilitats en aquest sentit però, després dels experiments, resultava irregular i poc segur. El doctor Frankland havia preparat combinacions de zinc amb composts orgànics tot emprant-hi èter diatilat com a dissolvent. Grinard es preguntà si això seria efectiu amb magnesi i si els productes resultants serien útils. No l'enganà la seva intuïció, i aquell canvi li donà bons resultats.

Algun temps després, aquell descobriment era comprovat com a altament elàstic, i el magnesi i l'èter combinats amb un cert nombre de composts produïren tota la sèrie dels avui anomenats «reactius Grignard» i, d'aquesta manera, la química de síntesi era enriquida.