Miquel Ferrà i Martorell15/11/04 0:00
TW
0

Tal dia com avui mor a Chicago Thomas Chrowder Chamberlin (Mattoon, Illinois, 1843), geòleg estudiós dels glaciars i també, del possible origen de la Terra. Buffon ja havia formulat una teoria que Chamberlin recollí i el 1900 l'exposà novament, tot suggerint que un estel havia passat prop del Sol i havia saltat matèria d'ambdós estels per forces periòdiques que, refredades, planetoides, es fusionaren després per formar els planetes. Una teoria acceptada per molts geofísics, com el cas d'Urey, que creia que els cossos planetaris es formen de petits fragments a temperatures moderades i que mai foren part del Sol. La hipòtesi de la col·lisió estelar ha perdut, però, molta popularitat i avui es considera que els planetoides sorgiren d'un nigul turbulent de pols i gas, tal com suggerí Weizsäcker. Tanmateix les observacions i estudis actuals, especialment aquells que troben el seu suport en la teoria de la relativitat, aporten nous conceptes, com la dilativitat de l'univers, les teories de la seva constitució a partir d'una massa central d'hidrogen, la teoria entorn a la seva naturalesa polsant, la teoria de l'estat fit que treballaren Hoyle, Bondi i Gold.

Fins ara, cap de totes aquestes teories ha pogut ser establerta amb certesa. Per a l'estudi físic matemàtic de l'univers s'han proposat diversos models còsmics estàtics i així podem parlar de l'univers de Schwarzschild, de Minkowski, de De Sitter, d'Einstein, etc. i moldels còsmics dinàmics com els de Friedmann o Lemaître.

De tot plegat, la teoria que avui gaudeix de major popularitat és la de «l'expansió de l'univers», segons la qual l'univers va ser format a partir d'una gegantina explosió, els quals productes de més velocitat es troben a les regions més exteriors. Amb això es vol explicar el desplaçament espectral observat en la llum de les galàxies llunyanes.

Diu Jean E. Charon: «Cada civilització, cada època i cada generació ha solucionat a la seva manera el problema plantejat per la pregunta sobre què és l'univers, donant-li una resposta mai totalment falsa ni mai totalment certa, un escaló en l'escala tremolosa que ha permès que l'home pugués progressar, passa a passa, en el coneixement del món que l'envolta. No és precís jutjar aquestes solucions en termes de veritat o error, sinó en termes d'ascensió.

L'escaló més alt, que permet distingir un horitzó més ample, és útil i, per tant bo, o sia provisionalment veritable. Cada teoria de l'univers, cada cosmogonia assenyala així una etapa d'ascensió de l'esperit humà vers el cim o el centre del món, cap al punt des del qual la mirada ja no descobrirà ni ombres ni misteris».