El gran mestre de les lletres, Miguel de Unamuno, escriptor i filòsof (Bilbao, 1864 - Salamanca, 1936), col·laborà activament en la premsa de Madrid. No era periodista. Però els seus escrits en els periòdics tenen aquesta frescor del reportatge dinàmic i obert.
Com en tota la seva obra, dos temes constitueixen la seva preocupació fonamental, el problema de l'ésser humà i la seva immortalitat i els mals del país. Més que la fe, el dubte, que el torturava, omplí les seves millors pàgines. La vida i el pensament, l'esperit i l'intel·lecte formen en els seus escrits el conflicte permanent. En aquestes dates, escrivia:
«Era un diumenge ploviscós de novembre... Ens aturàrem a l'antiga ciutat de Sepúlveda, pintoresca més que gràfica, vinyeta de pergamí isabelí, Sepúlveda pergaminosa. Com escombrera de cims serrans el seu caseriu. Uns llocs que se'ns mostren terrosos, com brostats del terra, com solen esser els de les planes desertes, elevades i sense vegetació; altres solen esser els de la serra, com caiguts del cel. A Sepúlveda, plaça forta antany, hi ha retalls de muralles antigues i la muralla natural de les escarpes del Duralón, que allà s'abraça al Castilla. Tenia la ciutat set portes, com l'hel·lènica Tebes, i les seves set claus les mostren a la sala del Consell. D'allà, de Sepúlveda, anam a un altre reliquiari. A una volta de la carretera se'ns apareix, alta, dins l'horitzó, com una postal en els núvols llacrimosos del cel tardorenc, Pedraza de la Sierra, coronada pel seu castell. Castell, no alcàsser morisc...
Entram a la vila per un portell de les seves muralles en runes i entram a la solitud silenciosa i al silenci solitari d'aquest niu d'àguiles fet de pedreny que buit, agonitza, sense fer soroll.
Aquestes ciutats i viles tenien portes comunals, eren cases del comú, de tancar i obrir; Sepúlveda, la casa; Pedraza, la casa: Allà fora, la terra plana, doncs, qui posa portes al camp?».
Unamuno aconseguí el 1891 la càtedra de llengua i literatura gregues a la universitat de Salamanca, de la qual fou nomenat rector el 1901, essent cessat del seu càrrec el 1914 pel seu antimonarquisme. Llavors, vicerector i degà de la Facultat de Lletres el 1921, la seva oposició a Primo de Rivera li costà el 1924 la deportació a l'illa de Fuerteventura, d'on fugí. Residí a França fins a la caiguda del dictador el 1930 i havent retornat a Espanya, fou elegit diputat de les Corts constituents i nomenat rector perpetu de la universitat de Salamanca el 1934. En esclatar la guerra, el desordre imposat en el territori de la República pels grups de control anarquistes al carrer, que executaven sense judici, el feren dir que allò no era la democràcia i es mostrà partidari dels rebels. El Govern de la República el cessà en el seus càrrecs, però el Govern franquista li tornà el rectorat. Tanmateix s'enfrontà a Millán Astray i l'octubre del 1936 era novament destituït. Moriria poc després, sense veure acabar la guerra incivil. Ja en aquell article a «Ahora», dos anys abans, el catedràtic havia escrit:
«Em feia coïssa a l'ànima un fet de mal presagi, el de quan un matí, en aquest Madrid, uns jovencells enverinats d'estupidesa totalitària i cinematogràfica, atacaren, pistola en mà, la Facultat de Medicina, envaint les clíniques amb el ja sabut: Arriba las manos!, i mostrant un full escrit en un estil de bogeria canallesca. Es deien a si mateixos, decents. És això el que diuen ara decència?»
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.