Un article de Larra (1833)

Miquel Ferrà i Martorell27/10/04 0:00

Per què l'home no està mai content amb el que té? Per què sempre volem més i més? Per què sempre ens manca alguna cosa? Mariano José de Larra, (Madrid 1809-íd. 1837) literat i crític, fill d'un metge que estava al servei de l'Exèrcit francès i hagué dee seguir les tropes de Josep Bonaparte en la seva retreta, va haver de restar intern en un col·legi de Bordeus quan tenia només quatre anys de manera que va aprendre a parlar i a pensar en francès, un segell que el marcaria per a tota la seva breu existència. El 1818 torna a Madrid i segueix els estudis d'humanitats a les Escoles Pies de Sant Antoni. Amb una intel·ligència poc comuna, ala tretze anys tradueix autors francesos, escriu una gramàtica castellana i aprèn altres idiomes que dominarà a la perfecció: grec, anglès i italià. El 1828 comença la seva etapa periodística i els seus articles, satírics, són llegits i celebrats pels lectors. Però cada un d'aquells articles conté una lliçó magistral i així, en el que comentam avui, podem llegir:

«Per quina estranya fatalitat ha d'anhelar l'home, sempre, el que no té? Demanam a un jovencell el que vol i ens demana: Quan tindré barba? Li neix barba abundant i ja es posa a maleir el barbar i la navalla. Llavors es pregunta quan l'estimarà la dona que més li agrada i sent alhora en el seu cor un desig d'estimar i ser estimat. Finalment ella li dóna el sí. Gaudeix aleshores del bé que desitjava. I no triga a maleïr l'amor i les seves espines. Sap que la Laura l'estima? Doncs ell el que vol és conquerir l'Amira, que el rebutja. D'on neix aquesta set mai no assaciada? D'on aquest desig de viure que és substituït per altres i altres desitjos sense que es trobi mai una plena satisfacció? El pare Almeida, si no ho record malament, diu entre altres coses curioses i encara ho fonamenta, que la Providència va voler posar en nosaltres aquest desig implacable per tal que ens testimoniàs eternament que no feim, en aquest món transitori, altra cosa que una curta peregrinació, i que la satisfacció dels nostres desitjos, tanmateix, no es troba en aquesta vida, sinó en una altra de més perfecta i perdurable. Així deu esser, i és cert, que vivim tanmateix ben agraïts a la previsió i ardent caritat amb la qual el reverent pare ens volgué treure d'aquest angoixós dubte...». Però el mateix Larra no va ser capaç de prendre's aquestes paraules amb prou filosofia. Jo he vist el seu joc de pistoles en el Museu Romàntic de Madrid. Amb una d'aquelles armes i a causa d'una decepció amorosa es matà. Tenia només vint-i-set anys i no suportava més la vida. Una existència grisenca, la de la dona que el deixà, a canvi d'una genialitat creativa que només brosta de tant en tant. Si amb els seus articles com a «Fígaro» i «Pobrecito hablador», a més d'una novel·la i alguna obra de teatre, aconseguí la universalitat, què no hauria escrit amb una fecunda i dilatada vida? Però mai no tenim el que volem. És ben cert.