Els germans Goncourt (1903)

Els germans Goncourt, gràcies a l'herència paterna, es pogueren dedicar del tot a la literatura i escriviren en col·laboració obres històriques i crítiques molt ben documentades que reflectien la seva passió per l'art i el col·leccionisme. Com a novel·listes, la seva producció és important i amb elles aconseguiren un lloc molt sòlid dins la literatura francesa, essent, en general, narracions d'accentuat realisme.

Quan Jules (París 1830-Id.1870), Edmond (Nancy, 1822-Champrosay, 1896) seguí escrivint, però l'obra més notable dels Goncourt és el seu «Diari», l'edició completa formada per vint-i-cinc volums i que és un retrat de la vida literària i intel·lectual de l'època. En morir Edmond, deixava doncs en memòria seva i del seu germà una considerable suma de doblers per crear una Acadèmia que concedís un premi anual. Així es va fer. Tornant a la producció, entre les obres més destacades n'hi ha dues que es poden considerar les mes emblemàtiques d'aquests dos germans: la novel·la Germinia Lacerteux i la comèdia Henriette Marécha, considerada una de les primeres temptatives del teatre naturalista. Potser el que més ens crida l'atenció de la biografia dels Goncourt és això que a causa del llegat econòmic patern es pogueren dedicar a la creació literària sense perdre part dels seus esforços en una feina rutinària, no artística i no creativa.

Això, pel que té veritable vocació i aptituds literàries, és la sort de la sort, la fortuna total. Poca gent hi ha que sigui feliç en la seva tasca diària i la majoria veu en el seu «modus vivendi» una mena de sacrifici permanent obligatori. El veritable artista gaudeix tant del que fa que per a ell, la creació és com l'aire que alena, no distingeix entre dies feiners i diumenges, ni entre hores diürnes o nocturnes. Treballa quan sorgeix la màgica inspiració. I la seva tasca li sembla apassionant. Només el pintor, l'escultor, el músic, el poeta, l'escriptor, el savi... no es jubilen mai i posen en joc la seva vena creativa fins a la mateixa vora de la tomba. Ningú no diu que de jove va ser poeta o artista. Ho són des que neixen fins que es moren. Tot això no ho pot entendre gaire el que no ho viu. El Premi Goncourt, entre els premis de màxim prestigi, compleix, així, la funció d'assegurar uns mèrits vocacionals. És clar que tot això crea també enveja i ja un savi, Premi Nobel, va dir que «existeixen subjectes greus, emfàtics, completament inèdits, que tanmateix passen per abismes de ciència i raonament. Recorden aquells rellotges antics, imponents i decoratius, posats sobre els prestatges d'una sala, que només tenen el petit inconvenient de no marxar...».

El poeta més envejós, aquell que no troba la inspiració que voldria, és com un d'aquests rellotges de luxe que tenen el seu mecanisme aturat. Per desgràcia, la majoria d'ells són crítics i mandarins de la cultura.