Crims a les Plaguetes del Raval (1669)

08/10/04 0:00

Les Plaguetes del Raval és una col·lecció publicada per l'Associació Cultural Index, Edicions El Moixet, de la qual és director el literat Albert Herranz i que pretén recobrar aspectes de la nostra història relacionats amb els barris de Palma i les viles de Mallorca. En la seva tercera entrega, «Crims, infàmies i immoralitats a Esporles i Banyalbufar», l'autor dels textos, Tomàs Vivot, ens sorprèn en tot un seguit de divertides anècdotes i de vegades, més tràgiques que còmiques, historietes i fets dels segles XVII a XIX. Amb dibuixos de Miquel Albertí és una publicació que agraïm ben de debò. L'autor, a la contraportada ens diu que «tot ésser humà és com la lluna: amb una cara obscura que a ningú no mostra».

És una veritat com un temple i que resta reflectida a relats com la qüestió dels intrusos en el gremi dels astres en algunes viles (1631); Catarina Tries, morta d'arcabussada, i l'enigmàtica exculpació del seu assassí o assassins; bandejats i bandolers, segrests i criminals comuns per terres esporlerines i banyalbufarines; el cas del violent encontre entre els ministres de la Renda de Tabac i diversos veïns de Banyalbufar; Son Bunyola que fou discriminada com a lloc de xuetes i gent de mala raça; el cas de Margarida Arbona acusada de dona pública; el cas del batle i el patró; gent de moralitat dubtosa i d'accions reprovables a Esporles i Banyalbufar a principis del segle XIX... De tot plegat, hi ha un tal dia com avui i que es refereix a Francesc Vic, dit de «Superna», que el 1669 fou culpable de la mort violenta de Josep Bujosa. Era natural d'Esporles i segons les autoritats judicials seria alliberat si abonava dues-centes cinquanta lliures i no portava a partir d'ençà cap arma. Delictes semblants, en aquella mateixa època, eren atribuïts a Damià Cerdà, Joan Tries, Joan Arbos, Gabriel Calafell... Jo diria que el segle XVII és el que més ens apropa als fets luctuosos que s'esdevenien a altres illes de la Mediterrània, cas de Còrsega, Sardenya, Sicília, Creta... on el bandolerisme campava amb tota la seva força. De fet, podríem dir que la centúria dissetena a Mallorca és el «segle de l'arcabús», puix era, després del punyal i la simitarra, l'arma més abundant, amb la qual, bandolers i bandejats, o, tot simplement, lladres de camí ral, cometien els seus crims. El tiroteig entre els guàrdies del Virrei i els malfactors de la muntanya eren cosa habitual i així ho veim a través de tantes i tantes cròniques.

En el segle XIX hi havia encara en el nostre país una banda de bandolers ben activa, la del famós «Parragó», la qual popularitat passà a les nostres rondalles i omplí pàgines a les publicacions de l'època.

Tornant als quaderns o plaguetes del raval, que amb breus textos ens dóna tantes notícies útils, se n'ha de reconèixer el lloable esforç. Els recomanam.

MIQUEL FERRÀ I MARTORELL