Del diari d'Anna Frank (1942)

TW
0

Anna Frank, l'al·lota holandesa d'origen jueu que morí el 1945 en el camp de concentració de Bergen-Belsen, donà a conèixer a través de les pàgines del seu diari, publicat el 1947, l'existència que es va veure obligada a portar durant l'ocupació nazi. Quan amagada en el rerefons d'un magatzem, a Amsterdam, escrivia, tal dia com avui, textos com aquest:

«Estimada Kitty: Anit vaig estar de visita a casa dels Van Daan (es refereix a l'habitacle arraconat que aquests ocupaven) per a xerrar un poquet, cosa que desig de tant en tant. De vegades passam una estona agradable. Prenem bescuits que fan gust d'insecticida, ja que la llauna on els guarden està ficada dins un armari guarda-robes que fa olor d'això, i també bevem llimonada. Parlam de Peter. Jo els vaig dir que Peter tenia el costum d'acaronar-me la galta, que això em semblava insuportable i que no m'agradaven ni poc ni molt aquelles demostracions. Em demanaren, paternalment, si no podia veritablement sentir alguna estimació per Peter, perquè ell sí que m'estimava molt, segons em digueren. Jo vaig pensar: Déu meu! I vaig dir: Oh! No! Quina idea! També vaig dir que Peter em semblava maldestre i tímid, com tots els al·lots que no estan acostumats a veure al·lotes jovenetes.

He de dir que els nostres protectors, sobretot els homes, demostren molt enginy. Escolta quina idea se'ls ha acudit per a donar noves nostres a l'apoderat de la Travies, senyor Van Djick, responsable de les mercaderies clandestines i bon amic. Els nostres protectors trameten una carta escrita a màquina a un farmacèutic client de la casa, que viu a la Zelanda meridional. Aquest troba una carta dins un sobre escrit de puny i lletra per mon pare i aleshores el farmacèutic se'n serveix per enviar la seva resposta. Tan prompte com aquesta arriba, els nostres protectors substitueixen la carta del farmacèutic per una de preparada per mon pare, donant senyals de vida; la carta de mon pare la mostren al senyor Van Djick donant-li a entendre que ha passat clandestinament per Bèlgica i ha estat tramesa via Zelanda, i aquest la llegeix sense desconfiar gens. Han escollit Zelanda perquè limita amb Bèlgica, on el contraban és cosa corrent i on es pot anar sense cap permís especial...».

Anna Frank tenia tretze anys. Aquella comuna d'amagats, formada per vuit persones, es movia dins un espai fosc i reduït. La nina llegeix molt. Llegeix i escriu. No hi ha altra cosa per fer en el decurs de tan llargues i angoixoses jornades.

Però essent el món que l'envolta tan menut i poc important, fa introspecció i a cada pàgina hi ha alguna precisió psicològica singular. Però el diable, ja a punt d'acabar la guerra, els descobriria...