Maria Recio, amant de Berlioz (1854)

Miquel Ferrà i Martorell17/09/04 0:00

Héctor Berlioz (1803-1869), el gran compositor francès, decideix, per tal de fer callar remors, casar-se amb la seva amant Maria Recio, puix ha restat vidu de l'actriu anglesa Harriet Smithson. Berlioz havia conegut Maria en el moment més trist del seu matrimoni. Harriet havia començat a fracassar com actriu, ja no era tan jove i hermosa, i això li provocava una certa irritabilitat i molta depressió nerviosa. En poc temps, la llar dels Berlioz era un infern. La bella casa de Montmartre era un niu de crits i bregues. I és aleshores, quan Maria Recio apareix en la vida del músic. Alta, bruna, esvelta, és filla d'espanyola i de francès. Treballa com a cantant, sense destacar gaire, però ben atractiva i d'acusada personalitat. Berlioz cau en les seves mans, o millor dit, entre els seus braços i amb ella fa llargs viatges per Europa: primer Bèlgica i Alemanya, després Rússia i Anglaterra. El mal, com sol passar en molts d'aquest casos, és la sogra, la mare de la seva jove amant, l'espanyola, vídua d'un militar francès.

El nou matrimoni durarà vuit anys, fins a la mort de Maria, i Berlioz, vençut, esgotat, malalt, resta sol. Maria és enterrada en el cementeri de Montmartre. Després, quan es clausura el petit cementeri on reposen les despulles de la Harriet, Berlioz decideix de sepultar-la dins la mateixa tomaba de Maria. És per això que el compositor dirà en una pàgina de les seves memòries: «Les dues difuntes reposen tranquil·lament ara mateix, dins aquella tomba, tot esperant que jo vagi a enriquir aquesta ossera amb la meva pobre podridura. Per això em dirigesc al fantasma de la mort i li dic que quan vulgui estic disposat a seguir-lo. De fet, no sé què espera...».

Berlioz havia estudiat medicina a París, però atret per la música, abandonà la carrera i es dedicà a compondre. Va fer molts viatges per Alemanya, Hongria, Anglaterra i Rússia. Diuen els especialistes que la seva obra és difícil de classificar pel que fa a l'estil, puix en fa servir de diferents, de vegades contraposats. Representa, en alt grau, el sentiment i el temperament del romanticisme. La seva obra és una autèntica autobiografia, on es manifesta la vida privada de l'autor dins el cor de la música, un fenomen, fins aleshores, desconegut. Diu un crític que «va saber crear també una nova tècnica de variació i arquitectura musical per donar pas a un nou estil polifònic amb línies contrastades en lloc de línies complementàries pròpies del contrapunt tradicional. La seva música és altament expressiva, imaginativa, d'una humanització subjectiva que va fins al que és exagerat, paorós i màgic. Schummann veu en Berlioz l'autèntic deixeble de Beethoven, el primer simfonista, que després de la gran simfonia dels cors, emprèn amb bon mestratge el que és monumental».

I en tot això, entre la Missa de Rèquiem i la Simfonia Fantàstica, el Carnestoltes romà i Harold a Itàlia, la Condemnació de Faust i els Troians, hi bategava l'esperit inspirador de Harriet Smithson i Maria Recio.