Les filosofies de Lenin (1908)

Vladimir Ilich Ulianov, més conegut com Lenin (1870-1924), redactava en aquesta data el pròleg de la seva obra «Materialisme i empiricritiscisme», una de les obres mestres del pensament contemporani, que serà publicada poques setmanes després. Aquesta obra, escrita en el seu exili de Ginebra, el feia entrar en el camp de la filosofia però sense deslligar-se del quefer polític. La necessitat d'aprofundir en les bases ideològiques del marxisme era evident en la seva tasca. La mutació dins l'àmbit de les ciències naturals, en aquell moment, l'obligaven a posar al dia el materialisme dialèctic. Li plogueren els enemics, especialment els seguidors de Mach, que abundaven en els rengles socialdemòcrates. Bogdanov, per exemple, que seria expulsat del partit l'any 1910. En resum, el que Lenin vol demostrar en la seva obra és que el coneixement mai no és absolut, i tampoc mai no és estàtic. Les ciències, en el seu gradual desenvolupament, van obrint camins nous que ens apropen, de cada vegada més, a la realitat objectiva. Es produeix així una allau de teories que respon a una major captació de la realitat. La ciència progressista no pot esser ni dogmàtica ni idealista. La pràctica científica ho impedeix. I de cap manera, de la relativitat dels coneixements científics es pot deduir un relativisme filosòfic. En la seva polèmica, Lenin discuteix als seus enemics que posin en dubte el caràcter objectiu de les lleis de la natura. Així, les teories que ens ajuden a comprendre aquestes lleis conserven un valor de veritat. Diu: «La matèria és una categoria filosòfica que serveix per assenyalar la realitat objectiva que li és donada a l'home a través de les seves sensacions, que és copiada, fotografiada, reflectida per les nostres sensacions, però que existeix independentment d'elles...».