Els balls vists per Jovellanos (1782)

A la seva obra Cartas del viaje de Asturias i a la carta que és la VIII, en la qual tracta de romeries i balls, Gaspar Melchor de Jovellanos, de qui hem parlat tantes vegades en aquesta secció, ens ofereix les seves, sempre ben acurades, observacions. No hem d'oblidar que les danses i les tonades mallorquines tingueren fins al segle XVIII una influència mediterrània, és a dir, sud de França, Itàlia i quelcom del Magreb. Però en tocar el segle XVIII comença a mirar amb més insistència cap a la Península i adopta «jotas», «boleros» i «fandangos», balls i acompanyaments musicals dels quals fa la seva singular interpretació. Però abans d'això, d'aquells gèneres tan generalitzats, valgui la redundància, existí el folklore «autòcton» i multisecular de cada país. Per això és interessant el que diu Jovellanos sobre alguns aspectes de la dansa asturiana: «Els homes dansen tot seguint un romanç de vuit síl·labes, cantat per alguns dels jovencells que més fama tenen a la comarca per la seva clara veu i per la seva bona memòria, i a cada cobla o quartet del romanç respon tot el cor amb una mena d'estrambot, que consta de dos versos o mitja cobla. Els romanços solen ser sobre individus garrits i braus, però els estrambots contenen sempre alguna referència a la Mare de Déu, sant Jaume, sant Pere o algun altre sant de molta anomenada, el nom del qual sigui assonant amb la mitja rima general del romanç. Això m'ha fet pensar que tals danses vénen dels temps del paganisme, i que s'hi cantarien aleshores les lloances dels herois, interrompudes i alternades amb himnes als déus. És cert que el seu origen és molt llunyà; que el depravat gust de les «jácaras» és molt modern, i la barreja d'aquestes amb les pregàries als sants és tan monstruosa, que no pogueren néixer en un mateix temps, no derivar-se d'una mateixa causa. Tampoc no és estrany pensar que aquestes danses eclesiàstiques, i que tenen un cert regust dels usatges i els estils litúrgics de l'Edat Mitjana, potser foren importades pels romers que venien a pelegrinar per aquest país... És cert que aquesta barreja de devoció, festa i bauxa té, segons pareix, una certa conformitat amb l'esperit dels segles supersticiosos, i amb el caràcter d'aquells devots rodamons, que amb títol de pietat anaven aleshores de santuari en santuari, lliurats a la vida lliure i esplaiada, menjant, bevent i saltironant a la salut del rei de França...»