En el seu Diario de un poeta recién casado, Juan Ramón Jiménez (1843-1902), ens conta com navegant per l'Atlàntic, escriu una meditació en la qual s'identifica amb la mar. Així i tot, de la seva comparança en surten notables diferències. La mar es deconeix a si mateixa. Ell, en canvi, té lúcida la consciència. El poeta escriu a Cadis, abans de marxar cap als Estats Units, on ha de contreure matrimoni amb la dona que estima. Diu: «Encara que la mar és gran/ com tot és el mateix/ em sembla estar vora teu./ Ja només l'aigua ens separa,/ l'aigua que es mou sempre seguit/ l'aigua, només l'aigua!»
Llavors, ja embarcat, dialoga amb aquella immensitat oceànica.
«Tot dins tu mateix, mar, i tanmateix,/ com estàs de tot sol, sense tu!/ Obert cada instant en mil ferides,/ com en el meu front/ les teves ones se'n van com mos pensaments/ Van i vénen, vénen,/ besant-se, decantant-se,/ en eterna coneguda./ Ets tu, i no ho saps,/ el teu cor batega, i no ho sents.../ Quina plenitud de solitud, mar solitari!»
La mar és un dels temes d'inspiració poètica més freqüents en els clàssics del món i al davant de la mar, la majoria d'ells converteixen en diàleg el que només és un monòleg. Bécquer, Verdaguer, Rosalía de Castro, Victor Hugo, Paul Valéry, Fernán Caballero, Pereda, Rubén Darío, Miguel de Unamuno, Costa i Llobera... La llista es faria interminable. De vegades, el tema de la mar és enriquit amb figures, com quan Pemán, el 1934, ens ofereix l'elegia del nin mariscador: «Ell sap bé el camí/ que li mostrà una sirena/ caminoi de l'arena/ vers un hortet submarí...»
I descriu el nin, que amb la nuesa de cama i peu marxa a l'alba, igual que un déu dels mars, a recollir-ne el fruit amb la seva porta daurada. Observa el poeta que la mar ha guardat impresa la seva petjada, que la mar escolta les seves cançons i amb la maror que puja i baixa, amb l'empenta verda i sonora, li apropa el marisc que és el seu millor fruit. El nin deixa una estela de gràcia com quan passa una vela plena de sol. Un dia, el nin alegre, el pescador de marisc, aquell que s'arriscava per les roques i es deixava acaronar per l'oneig, morirà ofegat. És el drama de l'amor i el desamor de la mar. Un drama que evocam en aquests dies d'estiu i de platja. Dissortadament, és clar. Però... què seria de la mar sense un poc de romanticisme poètic? Seria el mateix que un nin que juga en la sorra sense el poalet i la pala... Li mancaria alguna cosa, segurament aquell advertiment d'antiga saviesa humana i popular: la mar fa forat i tapa.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.