La curiosa prehistòria dels gelats (1721)

El 1753, els propietaris dels pous entregaven la collita de neu a Antoni Vallori, taverner, puix que era l'encarregat del seu repartiment a les altres tavernes. Raona, l'historiador esmentat, que aquesta mena de monopoli feia més car el gènere, això fins al punt que en aquestes dates era venuda a quatre diners la lliura, un preu exagerat. Hi hagué d'intervenir l'autoritat i, així, la venda davallà a tres diners, això sota pena de deu lliures de multa.

No sempre els hiverns eren generosos en nevades i això significava, igualment, encarir la producció. El 1725 eren consumides a Palma set càrregues diàries de neu, la qual se solia destinar als malalts, puix que la medicina d'aquell temps la recomanava. Un any de poca neu fou el 1778. Així i tot sembla que un tal Jordi Dezcallar en tenia dos pous plens i també en tenien, gelosament guardada, en Galileu de Selva, el mercader Jeroni Ribera, Miquel Borràs de Sóller... Els batles, preocupats per aquests abusos, comprovaven, en nom dels jurats, les existències. La neu era receptada, principalment, per a guarir febres tercianes. El 1787 vingueren per primer cop per a vendre gelats, o millor dit, sorbets, alguns valencians, ja en aquella època especialitzats en el gènere, com ho són encara ara. L'Ajuntament de Palma els donava permís per a vendre al públic en general «aguas frías y refrescos medicinales de cebada». Sembla que quatre d'aquells venedors eren de la vila de Torrent i no trobaren cap mena d'entrebanc per tal de poder exercir la seva indústria. Set més, Francesc Muñoz, Ignasi Cervera, Miquel Martínez, Josep Torrent, Joan Baptista Torrent, Andreu Romaguera i Vicens Pampló.

Continuant amb la qüestió de la neu, el 1794, els seus punts de venda a Ciutat eren vora el convent de Santa Clara, el Segell, el Mercat i una casa propera a Sant Francesc de Paula.

En resum, la neu, com a gènere car, resultava un bon negoci. I és ben vàlida, en aquest cas, aquella dita castellana: «Año de nieves, año de bienes».