En el meu darrer viatge a Roma, dins l'estació del metro més propera al districte de les Quatre Fonts, sobre una repisa, vora la venda de bitllets, hi havia un muntet d'estampes amb la imatge de la venerable Isabel Canori. Tothom passava indiferent. Però jo en vaig agafar una i llavors, contemplant aquell rostre místic, me sentia obligat a saber qui era aquell personatge. De retorn a Palma, a la biblioteca municipal, vaig trobar l'obra del pare Pedro de Santa Teresa, que presentava la serva de Déu com una ànima escollida que feia prediccions. Publicada la seva biografia, amb dades per a la seva beatificació, en aquestes dates del 1919, quan el món sortia de la Primera Guerra Mundial, hom s'ha de sorprendre sota l'estranya personalitat d'aquella dona. Isabel Canori va néixer a Roma el 21 de novembre de 1774 i morí, prop d'aquella capital, el 5 de febrer de 1825. Era terciària Trinitària i demostrà el seu esperit profètic molt seguit:
«El món serà transformat per a la seva salvació. Però abans que això es pugui realitzar, hi ha d'haver una gran crisi religiosa. Llavors, tant el clergat secular com regular, de totes les corporacions religioses d'un i altre sexe, hauran de ser reformades, totes, segons l'esperit del Senyor i dels dictats de les primitives regles dels seus sants fundadors...».
És evident que hi havia una profunda crítica de com l'Església havia desviat els veritables continguts evangèlics. Assegurava que havia sentit la veu de Déu i aquestes paraules:
«Jo reformaré el meu poble i la meva Església. Enviaré sacerdots de debò a predicar la meva fe. Formaré un nou apostolat. Enviaré el meu Esperit a renovar la faç de la terra. Donaré un nou Pastor a la meva Església, docte i sant, tot ple del meu esperit, que amb la seva tasca reformarà el ramat de Jesucrist».
Isabel Canori era conscient que bona part de l'Església, al llarg dels anys i dels segles, havia traït la veritable «església» de Jesucrist. Això em recorda les paraules d'un personatge de ficció però que surt de la més absoluta realitat, el pastor Kiril Lakota, «The shoes of the Fisherman», Morris West, quan deia:
«El primer home que exercí el magisteri papal acompanyà Jesucrist i, com el Mestre, també fou crucificat. Els que millor serviren l'Església i els seus fidels foren aquells que varen estar més prop del poble, que és la imatge de Jesucrist. Tenim un gran poder en les nostres mans, germans meus. I a l'home que hem d'elegir li donarem un poder encara més gran. Però hem d'exercir aquest poder com a servents i no com amos. Som el que som: sacerdots, bisbes, pastors, en virtut d'un acte de consagració al poble, al ramat de Jesucrist. Tot el que posseïm procedeix de la caritat i de la suor dels fidels. Són aquests els que ens han preparat i educat per tal que puguem impartir els nostres ensenyaments a ells i als seus fills. En favor d'ells exercim els poders dels sagraments i dels sacrificis que ens són donats mitjançant la nostra consagració pels sants olis i l'imposició de mans. Si ens posam al servei de qualsevol altra causa, serem uns traïdors...».
Coneixia Morris West els missatges d'Isabel Canori? Potser sí.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.