Marlon Brando, un dels actors més influents de tots els temps, va morir ahir als 80 anys, informaren divendres fonts properes a la família. Les causes de la seva mort no varen ser explicades immediatament, però altres fonts explicaren que Brando va morir dijous en un hospital de Los Angeles. Els seus agents varen declinar donar detalls, esmentant els desigs que per molt de temps va tenir Brando de respectar la seva intimitat.
Brando, amb la seva natura rebel i el seu nas xapat, va establir un estil d'actuació més natural i va definir el prototipus del mascle nord-americà durant una generació amb les seves actuacions clàssiques a Un tramvia anomenat desig (1951), Salvatge (1953) i Niu de rates (1954).
Per a molts, Brando continua essent el jove rebel en motocicleta que va interpretar a Salvatge. Brando va guanyar un premi Oscar per la seva actuació a Niu de rates i un altre pel paper de Vito Corleone a la pel·lícula El padrino, de 1972.
Malgrat tot, Brando també es va manifestar contra Hollywood i es va burlar de les pompes de l'estrellat durant tota la seva carrera. El 1973 va refusar el seu segon Oscar com a protesta al tractament que es donava als indis nord-americans. En els darrers anys la brillant carrera de Brando es va veure opacada per la seva reclusió, els problemes a la seva vida familiar i les disputes financeres.
Brando deia que només havia fet pel·lícules per guanyar doblers. «L'actuació és una professió inútil i buida», va expressar. No obstant, Brando va inspirar la generació beatnic i actors rebels com James Dean.
«En la seva presència hi havia una sensació d'emoció, de perill, però tal vegada el seu major encant era en una espècie d'engreïment, un engreïment de nin esquerp», va escriure la crítica Pauline Kael, de la revista New Yorker.
Marlon Brando va néixer el 3 d'abril de 1924 a Omaha, Nebraska. Brando va marxar a Nova York, on les seves germanes estudiaven drama i art. Allà va començar a estudiar actuació amb l'aleshores famosa mestra Stella Adler a l'escola Actor's Studio. «Des del començament va ser un actor universal. Per a ell no hi havia res humà que fos estrany».
El 1946 la crítica el va qualificar com l'actor més prometedor de Broadway. L'actor es va resistir a la crida de Hollywood fins el 1950. Però després va fer actuacions inoblidables en la versió de Un tramvia anomenat desig, el 1951. A la dècada de 1960 Brando es va involucar en el moviment de drets civils dels Estats Units, en especial a favor dels indis nord-americans. La crítica va aplaudir i criticar la seva actuació en els films El darrer tango a París (1972) i Apocalypse Now (1979). Però les crítiques no afectaven profundament l'actor, ja que Brando era conegut per ser un dels seus pitjors detractors.
El 1972 es va convertir en l'any prodigiós de l'autor en el que va donar una gran lliçó interpretativa amb el seu patriarca mafiós de El Padrí, de Francis Ford Coppola i el seu existencialista personatge entregat a la luxúria i a l'autodestrucció a la cinta El darrer tango a París, de Bernardo Bertolucci.
A la dècada dels 90 Brando va sortir del seu ostracisme de 10 anys per interpretar papers petits en pel·lícules de poca envergadura i sovint per pocs doblers. Les seves darreres aparicions les féu amb altres astres del cine actual com Johnny Depp a Don Juan de Marco (1995) o Robert de Niro i Edward Norton a Un golpe maestro (2001), el que seria el seu darrer film.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.