Charles Spencer Chaplin, universalment conegut com Charlot (1889-1977), nascut a Londres, s'havia traslladat als Estats Units el 1910. Mack Sennet el descobrí tres anys després i amb aquest va interpretar devers quaranta-cinc pel·lícules. Llavors tendria companyia pròpia. Però el canvi del cinema mut al cinema sonor l'afectà de mala manera. I en aquestes dates confessava a un periodista que «la pel·lícula parlada ataca en la seva arrel, en el seu fonament, les tradicions de la mímica que amb tant esforç i tanta constància he volgut assentar a la pantalla. És respecte a aquelles tradicions que ha d'apreciar-se l'art cinematogràfica. Els qui creuen que la cinematografia té alguna relació amb el teatre s'equivoquen lamentablement. La cinematografia és un art completament distint. No hi pot haver millor escola que la mímica per a una pel·lícula. Si les meves comèdies mudes poden encara fer passar al públic una bona estona a la vetlada, me donaré per completament satisfet...».
Recollia aquests mots l'escriptor i poeta Miquel Forteza a un capítol de les seves memòries, i afegia pel seu compte que «jo crec que ha estat més fonda la revolució causada a Europa pel cine que la causada per la guerra europea, a dins la vida pública. Ens anam americanitzant per moments, ho anam perdent tot, els matisos de delicadesa, d'emoció, de civilitat i de religiositat, per vestir-nos de les virtuts ianquis, materialistes i protestants que ens pinta a cada hora i a cada moment la pel·lícula de Hollywood.
Però no tot podia ser dolent en el cine i va sortir la gran figura per excel·lència que va reduir la representació a dins les seves justes proporcions. Va venir Charlot. El Charlot va reduir el cine a la pura pantomima i amb tots els recursos dels clowns i dels circs, i amb totes les tragèdies de la humanitat, el pobre Charlot va pastar la vertadera pel·lícula. Tothom fa befa de Charlot, sempre ell és qui rep els cops; tot acaba bé i ell sempre queda miserable i amb la desgràcia damunt les seves espatlles. Ens fa riure a tots perquè nosaltres ens creiem els vencedors i el veiem vençut a ell, perquè ens creiem per un moment els feliços i el veiem a ell desemparat de tot el món. De quina manera aniquila Charlot, amb un sol gest, tota la restant filfa cinematogràfica que vol fer art, història i filosofia. Ell ho diu tot, precisament perquè no diu res. L'argument del seu drama és etern. Ell no predica, perquè l'aixafen en pujar a la trona; ni conta, perquè li tapen la boca; ni pot acabar cap escena d'amor, perquè l'estimada li fuig amb qualsevol passavolant. Valga'ns Charlot per a contrarestar un poc l'onada de mal gust i antiart de la pel·lícula moderna. Riguem-nos un poc de les seves desgràcies per oblidar-nos del mal que fa el cine en aquest segle de futbol i de tango...».
Són opinions del 1929. Eren a punt d'acabar els anys 20 i el desconcert resultava ser més gran que el que hom es pensava. La cursa armamentística, l'escalada de les dictadures... Tanmateix, la nova tècnica cinematogràfica, la de les pel·lícules parlades, s'imposava totalment i Charlot havia d'acceptar l'evidència i fins i tot participar en el canvi. Havia entrat en el joc amb films tan assenyalats com «La quimera de l'or», «El circ», «Temps moderns», «El dictador... Després de la Segona Guerra Mundial hauria de fixar la seva residència a Suïssa a causa de les mesures anticomunistes del senador McCarthy i de tant en tant venia de vacances amb la seva família a Formentor.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.