Brunel, túnels i un obrer (1830)

Comença la construcció d'una de les línies de tren més importants del moment, la Great Western, a Anglaterra. L'enginyer nomenat per a tal missió és Isambard Kingdom Brunel, un refugiat de la Revolució Francesa que havia construït el primer túnel per al tràfec públic sota el Tàmesi, i inventà un sistema de foradar túnels que, perfeccionat temps després per altres, faria possible la construcció del metro de Londres i la de moltes línies ferroviàries. El jove Brunel no estava satisfet amb l'ample de via de 1.435 mm, que la influència d'Stephenson havia estès a tot arreu. Ell volia una amplària de 2.135 mm per a poder disposar de locomotores més grans i més estables, i també de vagons de passatgers i mercaderies de major volum. Així, amb aquest ample de via es construí el Great Western. Brunel no era un home expert en la construcció de locomotores, com ho eren els enginyers propers a Stephenson, de manera que deixà que aquests dissenyassin les màquines necessàries. El resultat no fou gaire bo fins que Daniel Gooch, contractat el 1837, a l'edat de vint anys, per al departament de tracció, dissenyà les seves pròpies màquines. La primera d'aquestes, com explica John R. Day, entregada el 1840, aconseguia una velocitat de 93 quilòmetres per hora. El progrés, en aquest sentit, era sensacional, i també en la construcció de túnels. Però no sempre els herois d'aquestes grans gestes industrials són personatges coneguts, de gran carrera i podem narrar aquí el trist destí d'un home que pensà en els seus camarades: «Durant la construcció de la via fèrria entre Manchester i Leeds, fou necessari obrir un gran nombre de túnels; i per tal de mantenir-hi la ventilació que pertoca, s'hi excavaren els corresponents pous, alguns d'ells de més de cinquanta metres de fondària des de la superfície de la muntanya fins al túnel. Entre els obrers n'hi havia un que tenia la seva feina a la part superior dels pous, amb l'obligació d'aixecar-ne els tubs i tornar-los buits als treballadors, i d'avisar, a més d'això, si s'esdevenia cap novetat com la trencadura d'una cadena o la caiguda d'una roca, i així poder-se retreure a temps els obrers i evitar una desgràcia. Un matí, mentre estava ocupat en un dels pous més profunds de la línia, el treballador llenegà, i quan va veure que cauria per l'estret canal, pensà més en els seus companys que en si mateix. Si demanava auxili, els treballadors que es trobaven sota refugi sortirien a veure què passava i s'arriscaven a esser esclafats. Així doncs, donà la veu acostumada que es decantassin: Càrrega avall! Els obrers, ignorants del que passava, sentiren el xoc. Però el que caigué no era material sinó el seu camarada i un embalum de pedres...»