Del Drac al Mamut (1878)

TW
0

En el darrer terç del segle XIX eren descobertes dues coves naturals que avui figuren entre les més famoses i sensacionals del món. Per una banda, les coves del Drac, a Mallorca, i per l'altra, les del Mamut, a Kentucky, als Estats Units. Ambdues evoquen animals fabulosos. La del Drac fou per primer cop coneguda un matí primaveral d'aquell any. Llegim en una ressenya turística que «dos viatgers i llur guia, un veí de Manacor anomenat Jaume Ballester, s'endinsaren a les grutes per explorar-les. Després de dues hores de marxa per aquelles profunditats s'adonaren d'haver-se perdut. No podien trobar la sortida. El drama era intens. Vint-i-nou hores després sentiren el so d'un corn i, llavors, veus humanes. Ells també cridaren per a fer-se sentir i d'aquesta manera pogueren salvar-se. Devuit anys després era organitzada la primera expedició científica a les coves dirigida per M. Martel, president del Club Alpí francès. En feren el primer plànol. La llargària dels camins subterranis és de dos quilòmetres. La cova del Mamut, als Estats Units, en té quinze, i això la converteix en la més gran del planeta. L'una i l'altra tenen però molts de detalls comuns, com és la presència de llacs i de petita fauna pròpia. Escrivia John Burroughs: «Les persones impressionables i tímides, i especialment algunes dones, experimenten un cert terror en aquest món sota terra. El guia em contà que en una de les fileres de visitants, tan freqüentment per ell conduïdes, hi havia una senyora que restà darrere dels altres, totalment sola. El guia seguí endavant i no trigà a sentir un fort esglai, i en acudir en ajut de la turista endarrerida la trobà ajaguda per terra, presa de mortal desmai. Se li havia apagat casualment el llum que portava; i tal fou el terror que sentí en trobar-se de cop sepultada en aquella densíssima obscuritat, que va perdre el coneixement.

Ni un sol raig de llum solar ha penetrat mai en aquestes sinistres cavernes des que el món és món. Els escriptors han de cercar paraules molt expressives que puguin donar una idea del que tals indrets signifiquen: obscuritat eterna, colossals proporcions, sepulcral silenci, freda humitat, volums majestuosos i ombrívols que mai no han conegut el vent ni la pluja, la neu ni la calor. Seria, en aquells temps, quan no existia la llum elèctrica, un indret capaç d'exercir sobre l'excursionista un efecte depriment en el seu sistema nerviós. L'obra de les estalactites i de les estalagmites ha encès per altra banda tot un univers de faula en la imaginació de l'home que hi veu, més enllà de les aglomeracions de carbonat càlcic, esglésies, torres, palaus, cadires de gegant...

Pel que fa a la cova del Mamut, un cas històric: «En una de les parts de la gegantina gruta arribam a una petita ciutat deserta, formada per habitacions de pedra, sense teulada, on fa molts d'anys fixaren la seva residència amb l'esperança que la invariable temperatura posàs fi als seus mals, una colònia de tísics. Entraren a la cova en el mes de setembre i per gener en sortien febles, pàl·lids, més magres que mai, just pell i ossos a causa de la manca de sol. Poc després moriren quasi tots. El sol, element vivificador per excel·lència, no es podia deixar de banda».