Un discurs de Maura (1916)

La construcció del fil dialèctic, el pensament feliçment expressat, la fórmula que combina allò que és enèrgic i alhora concís, el criteri estètic que orna el seu llenguatge, la maduresa de les idees, tot plegat aconseguia atreure's l'auditori. Tal dia com avui, en una de les sessions literàries i acadèmiques, lamentava la mort de Francisco Fernández de Béthencourt i, com altres vegades, ens permet d'entrar en les seves concepcions sobre la vida i la mort, la feina i la vocació, l'amistat i la companyonia...

«Aquesta vegada no ens ha pogut sorprendre la dissort; però sempre s'esdevé que el dolor humà no resta temperat amb allò que el pogués consolar o alleugerir, sinó que de cada vegada hi troba més accidents agreujadors i així, avui, se'ns uneix al dolor de l'absència el record penós d'una amenaça persistent, consumada ja sense pietat. Aquests passats mesos, quan vèiem el senyor Béthencourt en aquella cadira amb els senyals evidents de la fera urpada que un mortal atac li va donar, hi havia sobre els nostres fronts una gran tristor, i solia jo recordar la meva sensació que quan vaig pel camp em causa, marcat ja pel llenyataire, l'arbre encara vigorós, però més escarnit que acaronat pel sol i per l'oratge, mentre torna aquell per abatre'l. Mor Béthencourt abans de complir-se el seu segon any entre nosaltres, puix que vingué el maig de 1914. Llevat l'estiu aquell i llavors l'any que durà la presó de la seva dolença, no li restà espai per a incorporar positivament la seva tasca als quefers d'aquesta Acadèmia (de la Llengua espanyola), menys sortada que la nostra germana, la de la Història, on hi prodigà tres lustres, amb la seva infatigable diligència, tota quanta feina li fou encarregada o consentida. Esperàvem aquí molt de la seva cooperació, i l'esperàvem fundadament...»

És entorn de la vocació única que Maura explora les motivacions professionals d'un dels millors «genealogistes» del segle XIX: «Sentí Béthencourt una tan decidida, tan dominadora, tan única vocació, que es féu en ell el que s'anomenà miracle; perquè m'ho ha de semblar això de dedicar, tota sencera, la seva vida, a un sol afer. Són els nostres temps de tan desassossegada i complexa activitat, que a tots ens reclamen, assetgen, empenyen, tiranitzen i dissipen tan diversos i nombrosos afanys que ens ha de causar meravella una existència com la de Béthencourt, que es va consumir des del començament fins al final en només els estudis genealògics i històrics, dintre dels quals s'havia proposat de fer fins ahir mateix un ambiciós programa que, per a complir-lo, no li haguera bastat una segona vida tan aprofitada com la primera».

Continua en termes semblants el discurs commemoratiu. Maura, era, veritablement, un gran orador.