Ferran Torrent: «És un error pensar que si escrius en català has de tindre menys públic»

És, possiblement, un dels escriptors més mal lletats de la literatura catalana. Nascut a Sedaví (al País Valencià) el 1951 i amb una sòlida carrera literària, Ferran Torrent va ser ahir vespre a Palma per participar en el cicle literari En Diàleg que organitza el centre de Cultura de Sa Nostra i en què parlà de les seves darreres novel·les Societat limitada i Espècies protegides. El presentà el periodista de Diari de Balears Bartomeu Picornell. Torrent mostrà que no té pèls a la llengua.

-Intentaré fer un breu recorregut per la meva obra per centrar-me després en la trilogia de la qual s'han publicat ja dos llibres. Els xiquets són un públic diferent i ho he de fer de manera que se sentin una mica distrets i explicar la literatura, com la fas, l'hora en què et lleves, quan escrius... -Aquesta època està oblidada. Jo escric millor a la contra i la trilogia que estic fent de la societat valenciana és un projecte que fa anys que tenia pendent i m'he decidit a fer-lo quan he pensat que era el moment, no sols per les circumstàncies, sinó també a nivell personal, em trobava amb molta de força per fer un tipus de literatura així. -Sí, pràcticament en la seua totalitat la meva obra parla de la ciutat de València i de la societat valenciana. És el meu territori ètic i estètic. Hi ha gent que prefereix fer literatura històrica o fantàstica, però a mi la literatura que més m'agrada per escriure és la literatura que parla més de la contemporaneïtat, dels anys setanta fins ara. -Perquè és la vida. A la ciutat que vages de tot el que he dit n'hi ha. I això està present. La gent té prejudicis de parlar de prostitutes o de parlar... això està molt present i de cada vegada més, no sé si per desgràcia o per fortuna, això és un terme que no vull jutjar, un terme que no vull emprar. Mirar de fugir d'alguna cosa perquè creus que és un tema escabrós o el que siga me pareix un prejudici que no vull tindre. -Sí, però a mi no és que m'agraden els ambients marginals, l'alta classe social també m'agrade. El que m'agrade és el que hi ha al darrere del que es veu i tant en l'alta societat, com en la baixa o en la mitjana hi ha coses al darrere. Però en realitat, més que parlar de prostitutes o de polítics, el que faig és parlar de la vida. Qui no té present en la vida un polític? Això és una cosa que està allí. -No és un sector que tracte molt, però a Societat Limitada si que ix un símbol d'eixe sector, que és l'oncle Granero, perquè jo som descendent de família agrària i conec molt este sector, el tipus Granero per exemple i en realitat és una espècie d'homenatge perquè es tracta d'una espècie en perill d'extinció. -Ah, sí, això és una llibertat que tens no? saludar a qui te dóne la gana i jo a un tipus com Zaplana no el salude, perquè considere que és una mala persona per dir-ho en tèrmens que no siguen excessivament delictius. Però escriure en realitat és igual de difícil escriure en tots els idiomes. Això és un error que hi ha de pensar que si escrius en català has de tindre menys públic. Hi ha molts d'escriptors en castellà que per desgràcia tampoc tenen públic. Avui, per sort per als editors i per desgràcia per als escriptors es publica moltíssim. Hi ha molts escriptors, moltes traduccions i el mercat és de cada vegada més competitiu però en totes les llengües. De fet, si comptares els escriptors que en castellà puguen guanyar-se la vida escrivint també n'hi ha molt pocs. No és fàcil en cap idioma viure de la literatura, com no és fàcil viure de la creació en general, perquè estam parlant d'un ofici que has d'inventar-te cada dia. -Sí, conec molt el món del periodisme, jo hi he treballat i tinc molts amics periodistes i en el món del periodisme com en tots els gremis hi ha canalles i persones amb ètica. Jo sempre recorde el periodisme de batalla, el de carrer, que ara ja no es fa tant. És el periodisme que sempre m'ha agradat i els periodistes que conec una mica vénen d'eixa escola. I en realitat sempre faig homenatges perquè els periodistes són la gent que més amos té i que més autocensura s'apliquen. Tenen més amos que en cap altre ofici, amb l'amo del diari, el director, el cap de redacció i a sobre té centenars i milenars de persones com a amos.