Calleja i els seus contes (1886)

Miquel Ferrà i Martorell20/03/04 0:00

Saturnino Calleja, autor i editor de Madrid que compta amb els excel·lents dibuixants o il·lustradors Pedrero, Méndez i Cabrinet, que també treballen a les revistes de l'època, «reinventa» el conte infantil i ho fa en quantitats industrials. Els seus «Cuentos extraordinarios» són llegits a la majoria de les escoles, privades i públiques. En la majoria dels casos, els arguments són febles, els tòpics massa evidents, la moral dubtosa o reaccionària, els personatges massa difuminats. La conjugació bruixa-madrastra és quasi permanent. En aquella segona meitat del segle XIX, quan encara l'embaràs i el part podien esser perill de mort, eren relativament nombrosos els vidus amb nadons. Aquests es tornaven a casar i els fills del segon matrimoni semblaven esser d'una casta superior que els del primer. He sentit a dir que el tal Saturni no ho visqué això, quan de criatura perdé sa mare. No sé si és cert però els contes amb males madrastres ho farien sospitar. Saturnino Calleja va néixer a Burgos el 1855 i morí a Madrid el 1915.

Es dedicà a la publicació d'obres pedagògiques i recreatives, però els contes, tan genèricament coneguts i nombrosos, marcaren la seva activitat amb aquella dita popular dels avis, de quan algú o és sincer o surt en coverbos: «'Ese tiene más cuento que Calleja!», una sentència exclamativa que s'apropa també a allò que deim aquí quan algú, per a no cobrir els seus deures, ens conta aspectes dramàtics de la seva vida: «Excuses de mal pagador».

«A un poble vivia una família pobra, es componia del marit, la muller i un fill anomenat Hilari. La família vivia en una miserable barraca de palla i cultivava un petit terreny proper, tan petit que gairebé produïa prou per a viure tots tres. Així i tot, Hilari anà a l'escola del llogaret més proper, i allà aprengué a llegir i a escriure, cosa que no sabien fer els seus pares, que mai no havien anat a escola. Volien els esposos que el fill rebés una mitjana educació, encara que s'haguessin de sacrificar molt. La instrucció primària s'havia declarat gratuïta per llei; però com ni el govern ni els ajuntaments no pagaven un cèntim als mestres d'escola, ja que sempre els governs havien estat mal pagadors, no tenien els pares més remei que donar alguna cosa. Per això, Hilari duia al mestre dos o tres quilos de patates cada mes, i allà, per Nadal, un colomí, o, tot lo més, un parell de calàndries. És clar que el mestre d'escola no es distingia per la seva robustesa ni per la seva salut, patia desmais, sentia a cada moment rodaments de cap a causa de la feblesa, i solia dir al nin més bon al·lot i estudiós, que era el nostre protagonista, el següent: -Escolta, Hilari: el teu nom em vendria molt bé, perquè estic tan prim com un fil. En aquesta vida hi ha compensacions molt rares; i com jo només tenc tota la ciència d'aquest indret, m'han condemnat a una rigorosa dieta. Jo estic magre i miop a força d'estudiar i no menjar; en canvi n'hi ha que se'n riuen de les lletres i estan rebentant de grassos...».

Així comença un dels contes de Calleja.