Marie-Claire Uberquoi: «En art tots els llenguatges són vàlids, si és que es té qualque cosa a dir»

-Anar a la deriva és caminar sense rumb?
-¿El arte a la deriva? es presenta com un interrogant. Amb ell no estic escombrant contra tot el que es fa en l'art actual, sinó contra les seves derives o desviacions. Són derives l'absència de pensament rigorós, de crítica i d'anàlisi. És una deriva la desmaterialització de l'obra fins a quedar només la idea. És una deriva la consagració de l'objecte més banal que es ven com el més esnob. També ho és convertir en estil el que és una eina; fer vídeo és avui una moda, quan és una tècnica. Són derives aquelles obres críptiques, complexes i moltes vegades molt costoses -clar que pagades per institucions públiques-, realitzades per artistes amb pretensions intel·lectuals, però que no transmeten res i han d'escriure vint folis per justificar-les. I són derives la banalitat, la vulgaritat i la vacuïtat, tan presents en l'art actual.

-I tan enaltides.
-Clar, perquè totes aquestes derives són encimbellades i sostingudes pels mitjans de comunicació, per un mercat molt potent, pels responsables de museus i per una certa deserció de la crítica combativa. Però l'art no és un fenomen aïllat, és una de les derives de la nostra societat, cada vegada més materialista, conformista i amb una educació que deu fer fallida per qualque banda, perquè la gent no té capacitat de reacció.

-Anunciau la mort de l'art?
-En absolut. No crec en la mort de l'art. És més, reivindic que l'art és un espai de llibertat, al qual no s'han de posar regles, ni entrebancs, ni censures. I no rebuig cap llenguatge, tots són vàlids, sempre que es tengui alguna cosa a dir. En aquest sentit, crec que l'artista té una gran responsabilitat, ètica i estètica, i per a això ha de desvincular-se d'una societat que premia l'oportunisme. Amb tot, el que més m'entristeix és l'empobriment de l'esperit, no només en l'art, sinó en la societat. És molt necessari i urgent enriquir l'esperit i recuperar el sentit comú.

-Els museus també han derivat.
-Hi ha massa museus que van per la via de la radicalitat i obliden tots els seus altres deures. La primera responsabilitat d'un museu és pedagògica, ha de conservar i donar difusió al patrimoni, la memòria i la història. També ha d'obrir-se a les experiències actuals. Però ocorre sovint que els museus tenen gran ànsia per captar l'artista, fins i tot abans que hagi finalitzat l'obra. Hi ha un gust exagerat per mostrar obra en procés, donant en ocasions més importància al procés que no al resultat, i de vegades ni tan sols es materialitza l'obra. A Espanya, la majoria de museus estan comprant obra actual a corre-cuita per no fer la sensació que perden el tren de la modernitat.

-I així solen ser els uns iguals als altres.
-Perquè en aquesta celeritat i mimesi, no s'aturen a pensar quin tipus de museu es requereix, quina personalitat ha de tenir... Els museus han de tenir una identitat particular, segons la ciutat i el context artístic en què s'ubiquin. Ja que som a Es Baluard, diré que un museu d'art contemporani com aquest ha de vertebrar la memòria artística d'aquesta illa i constituir un referent per entendre i conèixer els artistes que han treballat i treballen aquí, i enriquir-lo o completar-lo amb artistes de fora.

-Quina opinió us ha merescut el Museu Es Baluard?
-Em sembla una magnífica iniciativa, un centre que feia falta a Palma. Balears té una riquesa artística i unes possibilitats que justifiquen plenament el museu i que poden donar-li una personalitat singular. A més, té la sort de comptar amb una col·lecció, ja que molts museus es creen sense ella. I el millor d'una col·lecció particular és que té obres que són sorprenents i que reflecteixen una mirada singular. Això no vol dir que sigui l'única possible, ni una mirada total, però ja ningú vol explicar la història de l'art en un sol museu, ni en un sol sentit, perquè hi poden haver moltes històries de l'art.