Miquel Ferrà i Martorell17/03/04 0:00
TW
0

Edouard Manet (París, 1832-1883) fa el retrat de l'escriptor francès Stéphane Mallarmé, que es conserva al Museu del Jeu de Paume, a París. Aquest pintor, objectiu, gran coneixedor de Goya i de Velázquez, era molt admirat per la crítica per les seves novetats en el camp de la policromia. Admirador, alhora, de l'obra i persona de qui seria cap del moviment poètic simbolista, Mallarmé, va fer el retrat que aquí reproduïm i en el qual l'escriptor apareix dins la seva habitual actitud de mestre. Magre, xuclat de cara, mostatxut, ho diu tot o gairebé tot amb una mirada, que segons alguns dels seus deixebles, era quasi magnètica. El simbolisme, format sota les influències de Baudelaire, Villiers de l'Isle Adam i alguns altres, nasqué entorn del 1885 i la seva doctrina es resumeix en la sentència: És necessari suggerir la realitat, no expressar-la, o en altres mots, així com la realitat es troba en moviment, fixar-la és matar-la; és per això, diuen, que la realitat interior fuig de l'expressió. Afegien que la poesia és una música: les paraules no tenen només un valor pels seus signes d'idees, sinó també com a combinacions musicals. L'art, asseguraven encara, viu de símbols i els símbols són les correspondències misterioses que hi ha entre la nostra ànima i les coses, i també entre les coses amb elles mateixes. El poeta les sent per intuïció i les expressa com pot, de vegades mig confús. Demanaven, els simbolistes, la renovació del vers i concretaven que el vers parnassià és massa rígid...

Stéphane Mallarmé (1842-1898) era un home ordenat i discret i exercí tota la seva vida, modus vivendi, com a professor d'anglès. Li agradava estar arraconat a ca seva i defugia, per tant, els èxits i renous, vivint només per a la poesia. Explica el professor Calvet que «per tal d'evitar que el seu somni diví fos profanat pel públic, només s'expressava a mitges, en versos inaccessibles, que només ell entenia completament. Els simbolistes l'estimaven i el veneraven...»

La seva obra mestra, L'aprés-midi d'un faune, és de difícil comprensió, d'una «foscúria que desconcerta». Aconseguí Mallarmé que tot un seguit de poetes acudissin en massa al simbolisme, especialment els que tenien una personalitat més excèntrica, coneguts també com a «decadents», tanmateix amb canvis constants i que no passarien a la posteritat. Només alguns noms com Paul Fort, Albert Samain, Jean Moréas... Diu encara el professor Calvet que «els simbolistes varen creure amb tota la seva ingenuïtat que ells eren tota la poesia i la crítica tradicional els tractà de fumistes i bojos. Era, però, una temptativa sincera per dur altre cop la poesia a la seva veritable font, que és l'ànima humana i del que aquesta té de més profund i més subtil. S'enfonsà dins la fosca i el manierisme, però dugué un poc d'ideal a la poesia i posà un poc de música a la llengua.