El crim tingué lloc a la casa número 105 del carrer de Jaume II, on Maria Florit i Capó fou trobada morta. Estava despullada i tota plena de sang. La Policia sospità de seguida del marit de la víctima. Detingut, es declarà autor de la mort i fou ingressat a la presó.
Els veïnats contaven nombroses històries entorn de les infidelitats de la tal Maria Florit. La premsa ho contava així:
«Devien esser les nou i mitja de la nit quan l'espòs de la Florit, contra el seu costum d'anar a casa cap a les deu, ho féu abans i per aconseguir-ho, demanà permís a la feina. Un cop arribat a l'habitatge, trucà a la porta, i no obtingué contesta de cap mena des de la part de dintre. Això era estrany, puix que hi havia vist llum. Tornà a trucar, però tampoc no hi hagué resposta. Al cap de pocs minuts, les seves sospites augmentaren i s'adonà que el llum interior era apagat, i que la porta, a poc a poc, s'obria. Entrà el marit a ca seva i mentre ho feia, va veure sortir dos homes que primer s'havien amagat darrera la porta. No els pogué aglapir.
Encegat, furiós, es dirigí a la cambra de la seva esposa, i trobà aquesta en el llit, tota nua. Anà a la cuina, agafà una maça i tornant a l'habitació copejà el cap de Maria fins que li produí la mort. Quan un redactor visità l'assassí a la presó dels Caputxins, aquest afirmà que tanta era la seva ràbia i la seva bogeria en el moment dels fets que no els havia pogut evitar».
Aquell any la Policia tingué més feina en les seves investigacions sobre fets criminals. Setmanes després, a Campos, «el propietari Julià Mas era trobat a l'habitació de ca seva mort. Estava ajagut per terra i fermat amb dues cordes de devers cinc pams de llargària, una a les mans i l'altra al coll, la cara contra les rajoles i dins una bassa de sang. Els detalls de l'assassinat presentaven una mica de confusió. El periodista deia haver vist el cadàver totalment despullat de roba, sense lesió ni ferida en tot el cos, havent fallit escanyat. Heus aquí un crim passional i un crim per interès o robatori. Del segon mai no se'n va saber l'autor. Però així marxaven les coses en aquell temps: la Policia mallorquina no era Scotland Yard i aquesta mena de succeïts només es veien per damunt els diaris molt de tard en tard. Mallorca, provinciana, mig adormida en la seva calma, segons Santiago Rusiñol, s'espantava a la vista de la sang vessada i comentava els detalls de cada trist esdeveniment en veu baixa. D'haver-hi odis i injustícies, n'hi havia a balquena.
Però la Policia, la Guàrdia Civil, els municipals (fins i tot aquell còmic «agent Sanxes», digne d'una novel·la humorística, topaven amb molt pocs delinqüents armats. L'inspector en cap de la Policia del Regne sortia a la premsa, entre d'altres exemples, pel fet d'haver empresonat algú que demanava almoina i d'haver tancat en el dipòsit municipal un al·lotet que s'havia enfrontat als seus pares perquè no volia anar a escola. Per això, els dos casos de crims narrats causaven gran sensació i aquesta sensació era de llarga durada.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.