Es feren fogueres en aquella comarca de Gran Bretanya. Però no eren per a combatre el fred de març sinó per cremar bruixes. Una tal Gilly Duncan era acusada, en aquestes dates, de bruixeria.
Li aplicaren turment i la dona, desesperada, confessà que estava posseïda per un gran dimoni. Llavors l'obligaren a denunciar els seus còmplices. Donà dos noms, el doctor John Fian i Agnès Sampson. La tal Agnès fou duita en presència del rei Jaume I, el qual, molt afeccionat al tema, la va interrogar llargues hores. Deduí el monarca que per força hi havia d'haver més deixebles de Satanàs i essent aquella dona també torturada, donà una llista de cent cinquanta dones i sis homes, suposats membres d'una celebració de sonats «akelarres». Alhora, digué, a suggeriment del propi monarca, que era cert que tota aquella gent, enemiga de l'Estat, havia provocat, per art del diable, una tempesta i aquesta tempesta quasi havia enfonsat el vaixell del rei, quan tornava d'un viatge oficial a Escandinàvia. Això és ben curiós i demostra que fou tota una invenció d'aquell rei, malaltís i mig imbècil, que havia sentit històries en el decurs del seu itinerari per terres nòrdiques. Resulta que els bruixots i les bruixes d'Escandinàvia tenien fama de saber causar terribles tempestes i per fer tal cosa es transformaven en cignes negres que comandaven els vents i enviaven els navilis al fons de la mar. Els akelarres d'aquells bruixots i bruixes se celebraven en el cim d'una muntanya anomenada Lyderhorn, no lluny de Bergen, i també a Hekla, Islàndia. D'aquests suposats mestres en arts diabòliques, el més famós, fou un tal Olaf Gundal, que ho pagà amb la vida.
Ja a l'any 700, a l'article II del «Liber Poenitencialis», del famós arquebisbe Teodor de Canterbury, s'establia una pena de cinc anys de presó per aquells que realitzassin els actes de bruixeria provocadors de tempestes. Mentre que Ulrich Molitor diu que això no ho causaven les bruixes sinó el diable en persona, Magnus, Wayer, More i Guazzo asseguren que era cosa d'aquelles. Guazzo afegia a tal creença que les bruixes tiraven en l'aire un polsim que havien rebut de Satanàs i que era aquest polsim que feia bufar els vents i convertia en diluvi les pluges.
Era també creença ancestral que Satanàs, quan els seus enemics invoquen ajut diví, i es veu obligat a abandonar algun indret, ho fa transformat en aigua, foc o vent, però la majoria de vegades, un vent terrible. És per això que quan fa molt de vent, solem dir que «fa un vent del diable...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.