Isabel la Catòlica i els homosexuals (1491)

Hi ha qui des d'un trist i tranuitat espanyolisme imperial vol que aquesta reina sigui vista com un personatge exemplar. Altres, encara més exagerats, la volen fer santa. El que sí és cert, que fou una dona astuta en política i fanàtica en religió. Estratègia i fonamentalisme al cinquanta per cent. Dic això en parlar de la sodomia a finals del segle XV, quan els homosexuals eren considerats com els pitjors delinqüents contra la moralitat i els papers, en parlar d'ells, fan servir els mots «abominable» i «inconfessable». I això no vol dir que no hi hagués, en la mateixa proporció d'avui, una minoria poblacional gai o lesbiana. Fins i tot, a la Cort i entre la noblesa. Aquí mateix, un cert comte d'Empúries, El càstig usual era cremar-los vius a diferents llocs d'Europa. En canvi aquí, a les Espanyes, els castraven i lapidaven. Però la reina Catòlica, que devia pensar que estàvem molt retardats i havien d'agafar el més prest millor les modes del Continent, va convèncer el seu marit de canviar les lleis. Supòs que això, a Ferran, que es baixava els calçons en molts casos, ni li anava ni venia. Així doncs, els RR.CC. canviaren la llei i des de llavors, els homes que estimaven els homes i les dones que estimaven les dones eren cremats vius i confiscades totes les seves propietats. Sobretot, això. La jurisdicció sobre el «delicte» de sodomia passava, doncs, al Tribunal del Sant Ofici. El 18 d'octubre de 1590 els inquisidors deien la seva i la Suprema ordenava que no fos executada cap acció contra els homosexuals, exceptuant els casos que hi hagués també alguna heretgia o tracte amb el diable. Els tribunals de Castella abandonaven la seva jurisdicció sobre el tema però la Inquisició aragonesa adoptava oficialment aquests poders. El Vaticà degué ensumar cosa rara en tot això i el 24 de febrer de 1524, Climent VII, promulgava un breu concedint als inquisidors del Regne d'Aragó jurisdicció plena sobre la sodomia, tant si anava acompanyada de heretgia o no. Des de llavors, els inquisidors aragonesos conservaren aquesta autoritat i de res no serviren les queixes de les Corts de Monzó, el 1533, en sentit contrari. Si l'homosexual era adult, de més de vint-i-cinc anys, era cremat públicament viu, a la plaça major de Saragossa i a altres localitats de la zona. Cas que el sodomita fos menor, era cruelment fuetejat enmig de la befa i burleta de la gent, passejat en pèl per tota la població amb el santbenet corresponent i enviat, finalment, a galeres pel que li restava de vida. És clar que en alguns processos, sentenciats amb pena de mort, hi hagué commutació. Però la severitat n'era la nota predominant. I això en moments de la història en què alguns dels «intocables» prínceps i infants de la reialesa tenien les mateixes afeccions que molt d'aquells condemnats. Una vegada més quedaria demostrat que sota les corones i les creus hi campava, sovint, la més evident hipocresia.