Neix Víctor Hugo (1802)

Interessat, com els seus col·legues del Romanticisme, per la temàtica de l'Edat Mitjana, Victor Hugo (1802-1885), tocava a Clair de Lune el tema d'uns cristians que el Soldà havia fet tirar a la mar, de nit, dins sacs ben tancats. Leila, la muller d'un tal Hassan, també patia la mateixa dissort, per haver estimat un d'aquells cristians...

«L'embolcall humà és precipitat a l'abisme i desapareix poc a poc però la gran ona roda dolçament fins a la vorera de mar. El meu ull, ben despert, creu veure alguna cosa qui es mou sobre la plana d'atzur... No era més que un raig de lluna que, per un moment, havia relluït sobre les aigües...».

El racisme, la intolerància, la fredor de sentiments, els odis ancestrals, feien que fets semblants s'esdevinguessin a molts indrets. Les aigües de la nostra badia dipositaven sobre les roques, en els dies difícils dels segles XIV i XV, cadàvers de cristians vells, esclaus moriscs i d'altres ètnies, així com jueus i xuetes, pel que deien causes sentimentals o sentit de l'honor. Potser podem evocar aquesta realitat en el carrer del Baluard del Príncep i des d'aquí pegar una ullada a la mar oberta, vers el punt, cap a la zona del Portitxol, on es trobaven les torres Llevaneres i on hi havia també un abocador d'animals morts i altres escombraries, on, segons les cròniques, hi eren descoberts de tant en tant restes humans, de qui sense ser mariner, havia acabat engolit per les ones en tràgiques circumstàncies.

Aquest carreró, però, té altres evocacions, com la construcció d'aquest Baluard començat a construir el 1575, pagat a mitges entre els fons de la Ciutat i del Reial Patrimoni. Això eren 24.000 lliures anuals, i quan mancaven diners, els veïns de la zona eren obligats a aportar-los. Tot això, malgrat les protestes de la gent del barri, es basava en una Reial Cèdula de Jaume I, del 1269, que ordenava que ningú estava exclòs del pagament de talles per a la construcció de murs defensius, qualsevol que fos el seu estat i condició. De vegades, les partides monetàries havien de ser distretes per a altres finalitats, segles XVI i XVII, ja fos per pagar un terç d'infanteria amb destí a les guerres contra França, ja fos per guarir els malalts de pesta de 1652, o per finançar la construcció del Llatzeret de la Quarantena. Els arquitectes Jordi Fretin, Antoni i Jaume Saura, i escultors de portes, com Llorenç Abrines, entre d'altres, foren en els seus temps ben populars.

Seguim, si voleu, evocant en mots de Victor Hugo, que conegué Mallorca a través de l'obra de George Sand, per gaudir de les perspectives marineres de la zona:

«La lluna serenada sobre les ones jugant./ La finestra lliure s'obria a l'oratjol./ La soldana mira, i la mar que es trenca,/ allà sota, amb onada d'argent broda negres esculls./ Dels seus dits, ben vibrants, sona la guitarra./ Ella escolta... Un soroll sord copeja el sort ressò./ Tal volta és un feixuc vaixell turc que venint de l'arxipèlag,/ va batent ones amb sos remers tàrtars?/ O són cormorans que capbussats de tant en tant/ tallen aigües que van gotejar perles de llurs ales? O és un djinn que des d'allà dalt bufa amb veu gelada,/ i tira dins la mar els merlets de la torre?/ Qui torba així les ones prop del serall de les dones?/

Ni el negre ocellot sobre un bressol d'ones,/ ni les pedres del mur, ni la sorollosa cadència/ d'un feixuc vaixell que solca les aigües a cop de rem./ Són sacs ben pesants d'on brollen uns sanglots./ Podem veure, tot sondant la mar qui els remou,/ moure's en els seus flancs com una forma humana.../ La lluna serenada sobre les ones jugant». La creença en els «djinns», en les cultures orientals, genis o esperits del mal, tan temuts per àrabs i jueus, va fer dir, per altra banda, al poeta: «Em fan por els djinns, ànimes negres amb mens plenes de mals,/ que tan prompte extravia els camells del viatger/ com trenca les veles d'una nau,/ Ombriu eixam que, semblant al núvol que fuig,/ amb ses ales de plom bat l'aire nocturn/ I vola rebufant entre els estels...».