Miquel Ferrà i Martorell06/02/04 0:00
TW
0

Dues monges del monestir de les clarisses, a Tarragona, fundat quan Santa Clara encara vivia, vingueren a Mallorca per crear aquí un altre convent. Foren la mare abadessa sor Catalina Berenguer i la seva germana sor Guillema. Gaudint del favor reial, el monestir mallorquí fou construït en quatre anys, després que el bisbe Ramon de Torrella hi hagués posat la primera pedra. El nou monestir limitava amb el Call major i una murada separava ambdues zones, de manera que el carrer més proper al convent es diu encara avui Born de Santa Clara, ja que 'born', del francès borne, extrem, serveix per designar una via pública que voreja un riu o un reducte fortificat. Al monestir de Santa Clara, a l'església i el convent del qual s'accedeix per un ample pati frontal, és notable l'antiga portada del temple amb la imatge de la santa; l'interior d'una sola nau amb el retaule daurat de l'altar major que a més de la patrona mostra les imatges barroques de Sant Antoni, Sant Josep, Sant Francesc i el beat Ramon Llull; l'arc plateresc del presbiteri amb l'escut coronat de les quatre barres; l'orgue igualment barroc de gran mèrit; el reixat del cor amb valuoses pintures i el claustre, amb les urnes sepulcrals de dues monges de l'Edat Mitjana: sor Maria Satorre, que morí el 1307 essent abadessa i altres dues abadesses, sor Berenguera de Vilanova i sor Sibil·la de Blanes. Però la monja més recordada és, sens dubte, sor Clara Coloma Fiol i Umbert (1608-1665), que es distingí per les seves obres de pietat i fou soterrada a la basílica de Sant Francesc, dins un sumptuós sepulcre de marbre, coronat amb l'escut de Ciutat de Mallorca, amb fama de venerable.

Havia nascut en el districte de la parròquia de Santa Eulària, en un humil habitatge que guaitava sobre el Call menor. El born de Santa Clara no devia, però, inspirar moltes simpaties a la comunitat religiosa, ja que el jueu Jucef Faquim, el 1307, hi tenia les seves adoberies de pells, amb els fums i els mals olors que tal indústria escampava als quatre vents. Això, aquest recel que devia existir, per causa de la proximitat, entre monges i jueus, ens pot traslladar a una famosa obra literària de l'època, els Contes de Canterbury de Geoffrey Chaucer, quan una priora clarissa, («The Prioress's Tale»), ens conta la llegenda del nin d'una viuda, assassinat pels jueus a causa d'haver cantat l'himne «O Alma Redentoris Mater». Miraculosament, el seu cadàver serà descobert perquè de la seva gargamella tallada pel cop d'un ganivet encara sortien les paraules de l'himne... «El petit màrtir va entonar en alta veu l'Alma Redemptoris, i el seu cant se sentia per tot el carrer. Els cristians que passaven per allà s'aproparen al pou (on la criatura havia estat llançada) admirats de tal prodigi. Avisaren, després, el prebost, que hi arribà en pocs moments i un cop hagué donat gràcies a Déu i a sa Mare, ordenà que tots els jueus fossin detinguts i presentats al davant de la justícia. Amb llàgrimes als ulls i sense deixar de queixar-se, tragueren el nin del pou, el qual continuava encara cantant l'himne, i en solemne processó el dugueren a una abadia de per allà prop... El prebost ordenà que els culpables fossin torturats i després, se'ls donàs ignominiosa mort per tal que servís per escalivar els que eren capaços de cometre crims tan espantosos.

La maldat havia de ser castigada. Cada culpable fou fermat de mans i peus a quatre poderosos cavalls que el destrossaren. Finalment, com deia la llei, les seves despulles restaren penjades a la vista de tothom.»

Aquestes falses històries, antisemítiques, potser per amagar un crim entre cristians de molt diferent intencionalitat, foren en tot temps i ben seguit, el motiu de terribles persecucions contra ciutadans innocents.