Miquel Ferrà i Martorell26/01/04 0:00
TW
0

Aquell mes de gener de 1349, Guillem Ripoll, jurat, informava que la nit del 19 «anava ballant per la vila ab los dessus dits e son fill detras sonaua lo tamboret e aquest de pres ell batia les palmes e quan foren deuant lo dit alberch que giraren per tornar auall en Guillem Rocha quis tenia ab lo dit Perico Perdigo diu que ell ab grans salts qui feya ballant donà gran pennada o colp a les portes de la dita casa de que les portes se trencaren e caigueren en terra...».

Sembla doncs que grups de gent, aprofitant determinades festes, ballaven i cantaven pels carrers d'aquesta Ciutat de Mallorca. Hi havia, sovint, desordres i algú que, sense cercar-ho, pagava els plats romputs. En un altre document del 1372 llegim que entorn del toc de queda, ells «ballaven amb molts altres per la vila, acompanyats de caramella i flabiol...». Així, qualsevol festa, en els segles XIV o XV, era motiu d'organitzar ballades. Els dansadors s'agafaven de la mà, de vegades homes sols i d'altres, homes i dones, alternant en aquest cas els uns amb els altres. De vegades (1378), per motiu de brega o gelosia, acabaven els balls públics a ganivetades. Pel que fa als gèneres, tan aplaudit o més que el «ball rodó» era el ball «sarrahinesc», que jueus i àrabs de Mallorca, aquests darrers esclaus, conservaven. En els millors casos, aquest orientalisme, anava amb els instruments que pertocaven, com el «rabab» i el «kamamjah», semblants al violí, i el «kanun», germà de la cítara. Per a la percussió es feia servir la «darbouka» i «l'alduf», això és, panderos de diferents mides. Però el so més distintiu de la música jueva-sarraïnesca era el llaüt, que apareix anomenat en els poemes hispanojueus per una banda i els andalusins per una altra. Escrivia Mutamid:

«Ella polsava les cordes del seu llaüt i em semblava sentir els nervis dels colls (dels meus enemics) quan eren tallats per la meva simitarra». Al marge de tan sinistre descripció, podem afegir que el nom d'aquest instrument en àrab, «oud», deriva del mot «al-Ud», que vol dir «la fusta», referència amb la qual és construït, ja que segons la llegenda popular, aquesta tonalitat tan especial és a causa de l'arbre que ha xuclat els cants dels ocells que es posen en les seves branques. Amb música de llaüt eren interpretades aquelles «jarchas» del romancer, com aquella que diu: «Que faré, mamma?/ Meu l-habib est ad yana». (Què faré mare? El meu amic és a la porta.)

O aquella altra: «Gar, què fareyo?/ Est' al-habib espero:/ por el morreyo». (Digue'm, què he de fer? A l'amic esper: per ell moriré.) I encara aquesta: «Vayse meu coraçon de mib./ Ya Rabb, si se me tornarad!/ Tan mal me doled li-l-habib!/ Enferm yed: Quand sanarad?» (El meu cor se me'n va. Ai, Senyor, no sé si tornarà. Em fa tant de mal per l'amic. Està malalt. Quan sanarà?).

Grans commemoracions eren la Pasqua i aquells hebreus cantaven:

«Vènid la Pasqa, ai, aun sin elle,/ lasrand o meu corazún por elle». (Ja ve la Pasqua i, ai, on és ell? Penant està mon cor per ell) i una altra assenyalada festa de l'any era el dia de l'Ansara (que coincidia amb la cristiana de Sant Joan), quan es cantava:

«Albo diya este diya,/ diya de l-Ansara hagga!/ Vestirei meu l- muddabay/ wa nasuqqu r-rumha saqqa». (Blanc dia aquest dia/ el di a de l'Ansara, en veritat! Em vestiré amb el meu gipó brodat i trencarem una llança).