Enric de Villena (1420)

Després d'aquell dissortat mes de març de 1419, Villena fuig de Castella.

Però, qui era Villena, en realitat?
«Enric de Villena» -explica Fernán Pérez de Guzmán, a les seves Generaciones y semblanzas- fou fill de Pere i nét d'Alonso, marquès de Villena, que després fou duc de Gandia. Aquest Alonso fou alhora el primer dondestable de Castella i fill del príncep Pere d'Aragó. La mare d'Enric nomia Joana i era filla natural del rei Enric II, que la tingué de la seva amant de la família dels Vega.

Enric era petit de cos i rabassut, la cara blanca-vermellenca i amb el temps demostrà tenir més gran amor per les ciències i les arts que per la cavalleria, i encara menys li cridaven l'atenció els afers civils i curials; així, no havent-hi mestre adequat ni mentor que l'obligàs a aprendre, més aviat desitjant el seu avi marquès que fos cavaller, durant la seva infantesa, quan els nins solen per força esser portats a l'escola, ell, contra la voluntat de tots, tenia grans ànsies de saber. Tan subtil i alt enginy tenia, que fàcilment aprenia qualsevol ciència i art que se li era oferit, així que l'estudi estava en la seva naturalesa. Certament aquesta natura poderosa de l'estudi és difícil sense la gràcia especial de Déu, i ell la tenia, i per altra banda, defugia Enric no només la cavalleria sinó també els negocis del món, l'administració de la seva casa i hisenda, per a la qual era maldestre i poc apte, mentre que hom se sorprenia en veure que era gran entès en l'art de l'astrologia, qualitat que feia dir als seus enemics que tenia molt els ulls en el cel i poc en la terra. La seva estimació per les escriptures no s'aturà en les ciències notables i catòliques, sinó que s'endinsà, igualment, en les arts d'endevinar i interpretar somnis i esternuts i senyals i altres coses (de les ciències ocultes) que a un príncep cristià no convenien. I per això fou poc respectat pels reis del seu temps i gaudí de poca reverència dels cavallers, això essent un molt subtil poeta i un gran historiador i erudit, saben parlar moltes llengües. Menjava molt i era molt donat a l'amor de les dones. Morí a Madrid als 50 anys».

Fins aquí el retrat de Pérez de Guzmán. Però la clau de l'humanisme de Villena es troba en els seus estrets contactes amb la cultura jueva. Parlava i escrivia hebreu i en el seu castell d'Iniesta redactà tot un seguit de llibres que ho demostren: Els treballs d'Heracles, L'art del trobador, L'art cisòria (tractat gastronòmic que ens parla per primer cop de l'existència del mufló a Mallorca i de l'embotit anomenat sobrassada), El tractat de la lepra i alguns altres en què l'alquímia, l'astrologia, la màgia i altres matèries que la Inquisició perseguiria hi eren ben presents, com és el cas deTractat del mal d'ul (Aojamiento). Dominava per tant, Villena, la Torah i el Talmud, dóna referències abundants en les seves obres de la saviesa del Levític.

Com hem pogut llegir, Villena morí als cinquanta anys, probablement de gota, però no mancà qui féu córrer la veu que l'havien enverinat o, tal volta, troba la mort a causa de les pocions, potser no tan guaridores, que el savi s'administrava a si mateix.

El Sant Ofici de la Inquisició de Mallorca processava Isabel Constanza, per jueva i sortílega, bruixa relapsa, que fou cremada públicament, en el tristament famós «fogó dels jueus», el 10 de setembre de 1531. L'acusaren d'esser experta en la tècnica del mal d'ull o «aojamiento», matèria que segons sembla treia d'un llibre. No seria el llibre de Villena?