Alfons el Magnàmim, assabentat de la brutor que hi havia en els molls i vies públiques de Ciutat de Mallorca, decidia de pendre serioses mesures sobre el particular i després, en carta datada vuit dies més tard, ordenava al donzell Roderic de Sant Martí de l'estament militar, a Gabriel de Verí i Joan Moix de l'estament ciutadà, Arnau Mestre i Miquel Despuig de l'estament mercantil, i, entre d'altres, el paraire Bernat Pedrolo de l'estament menestral, de fer possible la neteja que abans «ornava grantment e honrava aquesta ciutat», de manera que no només el port marítim sinó altres indrets relacionats amb l'activitat mercantil restassin lliures de tota sutzura, fems i escombraries. Tanmateix, el 1479, els jurats i els mostassaf havien de reconèixer que la Ciutat «stava molt bruta de continu per rahó de diversos gats, cans, gallines e altres animals morts e sutzures que uns e altres lensaven per los carrers axí carribles com carrerons la qual cosa era certament molt lletia ultra que aportava en si per la inffeció que les dites coses donaven corrupció e alteració a les gents».
Però això no era res estrany en una ciutat medieval o renaixentista. París, Londres o Roma, per exemple, patien del mateix mal.
Així la doctora en història Anne Millard quan diu que a les ciutats de l'Edat Mitjana «hi havia molt de trull pel carrer i els vianants havien d'anar amb molta cura ja que circulaven per les calçades, quasi sempre de terra aplanada, carros i cavalls de càrrega. Els pagesos duien verdures i aliments per a vendre en el mercat i les botigues i des dels habitatges tot el fems es tirava al carrer, sense més avís que llençar un crit per tal que tothom es decantàs. Els carrers feien, per tant, molt mala olor. Tant és així que s'havia posat de moda portar ramets d'herbes aromàtiques o flors de bon perfum per a no haver d'ensumar tanta brutícia».
Això ens podria remetre a un curiós apòleg que Don Juan Manuel posà en boca del seu Patronio, company del Comte Lucanor:
«Un gran filòsof habitava a una ciutat del regne del Marroc i aquell home patia d'un mal que quan li era menester evaquar de ventre sentia un gran dolor i molta feixuguesa, trigant, cada cop, molt de temps, a trobar-se millor. Els metges, que consultà, li digueren que havia de treure's de seguida aquelles menjades supèrflues, tot fent del cos onsevulla on es trobàs, ja que en cas contrari, quan més es cremava la vianda dolenta dins la panxa, més s'enduria i ja no baixava pels budells. I un dia, anant per un carrer on hi tenia molts deixebles, hagué necessitat de buidar-se i els seus estudiants li indicaren, per a fer-ho, un carreró de cul de sac, un atzucac, que era molt fosc i estret. Però aquell carreró estava habitat per prostitutes, cosa que el filòsof ignorava.
La malaltia i la dificultat de fer del cos que patia l'obligaren a restar en aquell indret una llarga estona i quan en sortí, les gents que el coneixien, marmolaren que venia del bordell. Així, aquell home virtuós, vell i savi fou acusat de coses que no havia fet ni cercat».
Valgui tal historieta per a confirmar tant la brutícia dels carrers, que convertien en lletrines els ciutadans, com la brutícia de la llengua humana, sempre disposada a posar un barret al més innocent. Així d'obscur i estret era el carreró de Cala Fosca, desaparegut, al qual s'accedia pel carrer actual del Set Cantons, perquè els carrerons que allà desembocaven feien set cantonades. En el lloc on després hi hagué la Joieria de Lluís Fortesa-Rei s'hi podia veure una capelleta del Calvari. Avui, el carrer dels Set Cantons, amb les seves cases decimonòniques i les seves botigues, i que fou seu d'un conegut obrador de teixidors de lli, d'aquells que tenien per patrona Nostra Senyora de l'Esperança, deixa molt enrere les evocacions medievals.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.