Les tres cultures (1285)

Miquel Ferrà i Martorell14/01/04 0:00

Parlàvem ahir de l'època que varen haver de conviure cristians, moros i jueus sobre terra mallorquina. És un fet que coexistiren en el segle XIII les tres cultures del llibre a Ciutat de Mallorca i amb el retaule del Call, els nostres jurats, i de forma oficial, només des de la perspectiva cristiana, ho volgueren recordar, potser en el cor urbà que més bategava i patia. Per a tal lliçó feien servir com a símbol Ramon Llull, coneixedor de la Bíblia, els Evangelis i el Corà. Tres arbres sagrats que també creixien esponerosos a Jerusalem i la Terra Santa. Sobre aquest tema ens pot i l·lustrar el mateix Ramon Llull en el seu Llibre del Gentil e los tres savis, que alguns situen en aquestes dates, quan ens conta que el Gentil és un filòsof pagà que no ha coneixença de Déu ni creu en la Resurrecció i que, per distreure's de la seva angoixa sobre les preguntes de la vida, a les quals no troba resposta, decideix viatjar. Troba així un bosc molt espès de gran bellesa que sorprèn per la seva varietat d'arbres, flors exquisides i fruita de bells colors. És estatge, així mateix, d'ocells exòtics i altra fauna de singular raresa. Però com més hermosa li sembla la natura salvatge i virginal, més fonda és la seva preocupació envers del misteri que ens envolta, sempre sota l'amenaça cruel de la mort i l'anihilació. Capficat en aquestes meditacions que van augmentant a cada passa la seva malangia, no s'adona que al mateix temps i per aquells paratges, viatgen també, plegats, tres savis, que vénen d'una ciutat innominada però que podria ser molt bé Jerusalem. Són un jueu, un cristià i un sarraí. S'aturen a descansar vora una font que ombregen cinc arbres ben esponerosos i allà discuteixen les seves creences respectives i sospiren per trobar-hi una certa unitat.

-Ah! Déu meu! -exclama un d'ells- Quina gran benhaurança seria aquesta, que tots els homes tinguessin una mateixa creença i que la rancúnia i la mala voluntat s'esvaís en nosaltres. I així com només hi ha un Déu, hi hagués únicament un poble, una fe i una religió, cosa que donaria gran glòria i lloança a Déu nostre Senyor!

Els altres dos es feien ressò de tal desig i tots tres estaven a punt de discutir les seves fes respectives quan aparegué un intrús, amb gran barba i llargs cabells, magre i mancat de color a causa dels maldecaps i la fatiga del camí. Era el Gentil i s'aturà devora la font, on intrigat per l'estrany aspecte dels tres savis i els seus rars vestits, entrà en conversa amb ells i els contà les seves penes. Els savis, doncs, es varen resoldre a demostar-li que Déu existeix i que en Déu és troba la bondat, la grandesa, l'eternitat, el poder, la saviesa, l'amor i la perfecció. Poc a poc, els savis, aconseguiren de convèncer, sobre aquest punt, el Gentil, el qual, agenollat en terra, les mans i els ulls alçats al cel, agraí al Senyor haver conegut la veritat. Una vegada hagué passat aquell moment d'alegria immensa, el gentil es desconcerta novament, ja que veu que aquells savis no representen una sola creença sinó tres. Perplex, demana quina pot ser la vertadera.

Aquí els tres savis volen respondre alhora i s'enfronten l'un a l'altre amb les més agres discrepàncies. A la vista d'això, el Gentil, només té una sortida. Escoltar la discussió dels savis i pregar Déu que l'encamini a escollir rectament quina és la doctrina que haurà d'adoptar com a seva. El jueu, el cristià i el mahometà exposen els principis més importants de la seva fe. Guanyarà el torneig verbal el cristià i el Gentil demanarà el baptisme.