Mor el poeta Joan Maragall (Barcelona, 1860) que contribuí extraordinàriament al renaixement de la literatura catalana. Diu un crític especialitzat que «la seva creació poètica, en la qual conviuen feliçment reminiscències romàntiques i maneres i estils propis del Modernisme, reflecteix un contingut espiritual, transcendent i humà. El seu Cant Espiritua és un dels cims de la lírica catalana de tots els temps, on el poeta, sense deixar de manifestar-se un enamorat de l'existència terrenal, invoca de Déu una immortalitat a la mesura humana».
És així. Aquesta dimensió la trobam també a composicions que han merescut un lloc d'honor a les antologies més universals, com és el cas de La vaca cega, amb tanta càrrega emotiva o eComte Arnau, basat en la llegenda i cançó populars, tan populars que eren conegudes arreu dels països de llengua catalana i que a Mallorca donaren lloc a una altra llegenda del segle XVII, el Comte Mal, un personatge històric que sembla calcat de l'Arnau de Catalunya. Els elements que es barregen en l'un ho fan igualment en l'altre, és a dir amor i odi, infidelitat i sacrilegi, desesperació i revenja, desafiament al cel i als homes... El Comte Mal i el Comte Arnau, per una banda el món de la capa i l'espasa, per l'altra els dies medievals, i en ambdós casos la voluntat de fer prevaler el feudalisme. Maragall, gran patriota català, com ho demostrava en obres com La Sardana o Visions i Cants, era també molt europeu i per això té un lloc destacat com a assagista i més encara com a traductor de Goethe i de Nietzsche. Compartí el fenomen de la Renaixença en un moment de gran importància històrica, on el Modernisme artístic xocava amb la Revolució Industrial, el romanticisme tardà clamava pels pobles dominats (Polònia, Grècia, Bèlgica, etc.) i hom parlava de les glòries oblidades de la «Catalunya Gran»: Verdaguer, Costa i Llobera, Joan Alcover... La burgesia catalana, a la qual pertanyia Maragall, es sentia en certa mesura nacionalista, potser com a resposta a la ruïnosa política colonial de Madrid, de la reina regent, del rei i dels seus ministres, on Maura no mancà d'honors però també de desenganys. El sentit modernista del drama marcà també un moment i una posició. Catalunya volia esser Catalunya i el mateix s'esdevenia a Euskadi i Galícia.
La conclusió que en podem treure és que els doblers fan pàtria i la misèria província, que el ca mentre pugui ser llop és llop però quan la cacera és difícil, sap renunciar a la seva llibertat i esdevé, sota la taula de qualsevol, un menjamiques. Ja sabem que biològicament parlant, ca i llop no és el mateix, però un ca en llibertat, un ca salvatge retorna al sentiment del bosc i és com un llop. D'això i dels llops i les ovelles que van per la vida en parlava també molt Joan Maragall.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.