El naixement de «Fantomas» (1911)

Deia un comentarista que «només un home, Fantomas, pot demostrar tanta fredor en el crim, tanta mestria per provocar terror, tanta genialitat en la pràctica de totes i cada una de les variants del Mal i tanta capacitat per desaparèixer sense deixar cap rastre. Un dia és detingut i guillotinat. Però els crims continuen. I això és perquè la fulla tallacolls només ha escapçat un innocent».

Els pares de Fantomas són Marcel Allain i Pierre Souvestre. Marcel Allain (1885-1969) es dedicà des de molt jove al periodisme i publicà en col·laboració amb Pierre Souvestre un fulletó, Rour, i una novel·la, El Forn. L'editor Fayard en va estar molt content i els encarregà una sèrie de cinc novel·les fantàstiques sobre un tema únic. Ells escolliren per tema el «geni del Mal», el primer títol del qual, Fantomas, apareixia en aquesta data.

Entre 1911 i 1914 eren publicades trenta-dues novel·les amb gran èxit de venda i fins i tot, de crítica. (Mirau per on, els cercles culturals surrealistes, entre els quals el d'André Breton, aplaudiren el personatge i els seus autors...). El 1914 moria Souvestre però Allain, que segons alguns era qui escrivia totalment les novel·les, pogué seguir endavant. Tanmateix, en una entrevista, havia dit que es repartien els capítols, els parells per un i els altres, pel company. Entre 1914 i 1963 sortiren dotze novel·les més de Fantomas i se'n feren versions cinematogràfiques. Guanyava així un lloc definitiu, Fantomas, en una galeria llarguíssima de personatges que eclipsaven el nom del propi autor: Rocambole, Charlie Chan, Frankestein, Dracula, Holmes... El teló de fons de Fantomas és París i les descripcions de la «ville-lumière», mig a les fosques en els racons del misteri són més que suggerents:

«L'hora de sopar s'apropava, l'hora de l'aperitiu havia passat, els populosos carrers del barri de la Chapelle oferien el màxim d'animació. Les fàbriques havien deixat lliures des de feia molt temps obrers i obreres, els cafès despatxaven els consumidors... Sobre la voravia, molts de treballadors, camí de ca seva, s'apressaven camí del sopar en família... L'amant de Loupart encarnava exactament el tipus graciós de la parisenca. De la mateixa manera que resultava molt bonica amb els seus senzills i humils vestits d'obrera, portava de meravella aquella indumentària i no semblava incòmoda amb les robes a les què tanmateix no estava acostumada. S'havia posat aquella tarda un gran capell de plomes que ombrejava la seva cabellera morena i feia més profunds els seus ulls, tot fent notar el delicat òvul de la seva cara. Un vestit blau marí, sobri però de tall perfecte, s'ajustava admirablement al seu cos; anava calçada amb sabatetes de tacó alt, que realçaven la finor del seu peu. Ningú haguera pogut reconèixer la dama elegant que baixava del metro a l'estació de Lió».