Havent decidit l'Espasa-Calpe publicar els discursos commemoratius d'Antoni Maura (1853-1925) encarregà al seu descendent, el Duc de Maura, coneixedor profund del seu il·lustre avantpassat, el pròleg del llibre. Al llarg de les pàgines, 230 en aquest volum i edició, podem observar fins a quin punt dominava el polític mallorquí l'escriptura i l'oratòria. Així, des de la seva tribuna de la Real Academia Española de la Lengua lloava els literats i intel·lectuals que havien passat a l'altra vida: Pérez Galdós, Menéndez Pidal, Francisco Codera... Commemorava els centenaris de Juan Valera i el Gran Capitán, primer i quart... Feia un llarg discurs a la inauguració dels monuments a Martínez Campos, Dos de Mayo, Emilio Castelar... Parlava als voluntaris catalans supervivents de la guerra d'Àfrica i als cadets de l'arma d'infanteria de l'Alcázar de Toledo... Estava un poc per tot des del centre polític del país i de la Cort.
Parlant d'ell, des de només la perspectiva de les seves qualitats, diu el Duc de Maura: «L'adolescent, quasi nin, que amb l'íntima desferra de qui s'ha d'allunyar de tot el que estima, sortí de Mallorca per emprendre en el vast cós de la capital de la nació l'atzarosa lluita de la vida, sense tuteles preservadores de mals camins, sense relacions que poguessin esmorteir les seves asprors, sense protectors que aplanassin els entrebancs, puix que duia ja molt arrelades dins l'ànima les conviccions fonamentals, a l'extraordinari dinamisme del qual va deure després el perllongat alè jovenívol que el definia, la forta confiança en si mateix, la recta conducta, la fermesa, la perseverança i el triomf. Però no hauria estat ell mateix i el que fou si la seva terra natal no l'hagués format com el formà durant els breus anys de la seva infantesa. Fou a Mallorca on hagué de segellar aquell el seu concepte patriarcal de la família, que pressuposa, entre els membres de cada una, solidaritats que confereixen, segons les circumstàncies, drets i, fins i tot, privilegis, però també deures correlatius, de vegades, de molt penós compliment, sense que sia mai moralment lícit ni inofensiu pel bé de la col·lectivitat retenir i gaudir els uns i deixar de banda els altres. Ell mai no oblidà que si ell i els seus germans pogueren trobar camp adequat a l'expansió de les seves exuberants energies, el degueren el noble sacrifici de l'hereu...».
Potser sí. Ell, el mateix Antoni Maura havia escrit: «Jo som illenc. He nascut a una terra que té la seva pròpia història i el seu dialecte (És evident que amb aquesta apreciació no coincidia amb els patriarques de la nostra Renaixença, reivindicadora de la llengua i no del dialecte.) Jo m'he agenollat per a resar les meves primeres pregàries de nin al costat de la tomba d'un Rei que era Rei de Mallorca. La meva terra té per frontera la mar, la mar, per la qual es comunica amb qualsevol part del món; la mar blava que no sé si és blava perquè s'hi mira el cel o perquè han estat les seves aigües barrejades amb la sang noble dels herois i dels semidéus, des dels temps d'Homer...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.