Perucho fou el primer guanyador dels premis Cavall Verd de l'Associació d'Escriptors

Viatjava de tant en tant a Mallorca, on sempre oferia conferències ben interessants. A més, va ser el primer guanyador dels premis Cavall Verd, l'any 1983, convocats per l'Associació d'Escriptors.

Era un home de costums fixos. Les seves visites a Mallorca es caracteritzaven per un ritual que s'iniciava a la llibreria Ripoll, a la recerca d'algun exemplar antic i de renom per satisfer la seva passió de bibliòfil, el seu únic vici. Després, comprava ensaïmades i sobrassades en una botiga del carrer de Sant Miquel.

I les sopes mallorquines, «un plat que només es pot menjar aquí», explicava en nombroses entrevistes. Els seus companys de taula al celler Montenegro solien ser dos Serra: Toni i Tòfol. Precisament, va ser Toni qui explicà que «es moren els bons i queden els mediocres. Joan Perucho era una persona excepcional. El vaig conèixer en els anys seixanta i me'l presentà Nèstor Luján. L'he llegit des de llavors i jo crec que ell va iniciar un camí fora de models i de tècniques i del que es feia en la literatura catalana».

Serra també manifestà que «el meu darrer record de Perucho és menjant sopes al celler Montenegro amb Tòfol Serra. Després, ens telefonàrem nombroses vegades. Crec que hem perdut un escriptor extraordinari, especialment pel seu Llibre de cavalleries i per les Històries naturals».

Antoni Serra en destacà, així mateix, «que aquests darrers anys era una persona que estava molt emprenyada. Un dels motius que el duien més encès era que tant Destino com Edicions 62 haguessin guillotinant els seus llibres per convertir-los en pasta de paper, un escàndol. El duien encès».

Antoni Serra no ha estat l'únic escriptor que hagi lamentat la pèrdua de Joan Perucho. Guillem Frontera també va explicar que «crec que ha estat un home que ha fet una obra en què destacava de manera especial la intel·ligència i l'erudició, sobretot en la seva poesia. Era un extraordinari fabulador i coneixedor de les arts. Va saber contemplar el món amb visió de futur i de sensibilitat, però jo sobretot apreciava molt especialment els seus dots de fabulació».

Per la seva banda, el també escriptor Joan Guasp comentà que «jo el vaig proposar com a candidat català al premi Nobel ja fa molts d'anys. Jo era a casa seva el dia en què feia els 75 anys i parlàrem molt de temps. M'agradava molt la seva obra de fantasia i crec que ell va inventar una espècie de realisme màgic català. Crec que va bastir una obra de gran intensitat i molt interessant, i m'hi unia una certa amistat, de manera que per a mi ha estat una pèrdua molt sentida».