L'escriptor Joan Perucho, mort el passat dimarts a Barcelona als 82 anys, va fer de la imaginació la seva principal eina creativa amb la qual va construir un univers literari que, en determinades etapes de la seva vida, va anar a contracorrent de les modes del moment.
Joan Perucho va néixer el 7 de novembre de 1920 al barri de Gràcia de Barcelona i en la seva universitat es va llicenciar en dret i compaginà la literatura amb la feina de jutge. Es va donar a conèixer amb el llibre de poemes Sota la sang, el 1947, mentre que el 1956 va publicar el seu primer conte fantàstic i el 1957 la seva primera novel·la Llibre de cavalleries.
Aquest recurs a la imaginació, a la creació d'un món màgic i ple de fantasmes, era com a l'altra cara del mirall d'un Perucho que tenia com ocupació la de jutge, una professió on la lletra de la llei no deixa molts de marges per a especulacions imaginatives.
Perucho va ser incinerat ahir a Barcelona en una cerimònia, per a la qual la família ha respectat el desig de l'escriptor que les seves exèquies fossin en la intimitat amb els més pròxims. Tanmateix, Perucho sí va voler acomiadar-se públicament dels seus lectors de la La Vanguardia amb un article que va publicar el passat 7 de juliol al diari barceloní.
Perucho deia en aquest article que «estic cansat i malalt» i que «ara esper la transmutació dels meus segles que reserva als meus espais del món la idea dels meus recursos d'antany. Estic bé. Això em reconforta. Quan ens trobarem una altra vegada al cel de la Història de la Literatura Espanyola?
Aquest «estic bé» no es referia al seu estat físic perquè fa 24 mesos se li havia detectat una malaltia hepàtica que finalment ha acabat amb la seva vida, sinó més aviat a estar bé amb un mateix, amb la feina realitzada. Perucho ha deixat una extensa obra, en català i castellà, i un llibre, Les histories naturals que està inclòs en el cànon d'Harold Bloom.
Josep Maria Castellet, director literari de Edicions 62, editorial que ha publicat la major part de la obra en català de l'autor, ha indicat que els llibres en català de Perucho han estat recollits en unes obres completes, però que aquesta tasca encara resta per fer pel que respecta a la seva creació en castellà.
Perucho sempre va dir que se sentia «còmode» amb les dues llengües, i encara que, un poc tard, va ser guardonat amb el premi Nacional de Literatura que atorga la Generalitat, el 1995, i amb el premi Nacional de les Lletres, que concedeix el Ministeri de Cultura, el 2002.
Malgrat aquests guardons, Perucho va expressar el seu lament pel fet que Jordi Pujol no el felicitàs, quan li va ser concedit el premi del Ministeri de Cultura: «Davant de la meva sorpresa, l'únic que no m'ha dit res és Jordi Pujol i em qued molt trist».
Ahir, Pujol va lamentar la mort de l'escriptor, un autor que, al seu judici, «representava una dimensió que era important dins de la literatura catalana, però no només de la literatura sinó de l'espiritualitat i del pensament català».
«Des del punt de vista literari era un cas una mica particular en la literatura catalana. Sabia moure's més pels paisatges de la mística, de la màgia, del misteri. Això ens convé molt. Hem de mirar de no ser un país massa pla. Ja està bé que toquem de peus a terra, però és bo que hi hagi gent que també sigui capaç d'explorar literàriament altres terrenys», va assegurar el president català.
La família de l'escriptor ha rebut el condol del rei Joan Carles, del Ministeri de Cultura i de nombroses personalitats del món de la cultura i de la literatura en particular. Perucho s'ha anat en mig d'una de les seves grans passions, els llibres, fins al punt que en els últims anys de la seva vida deia que ja no podia llegir-los, però que els continuava comprant «per acaronar-los, per sentir-ne l'olor i sentir el soroll que fan les pàgines en passar-les».
A més a més de compaginar el català i el castellà també conrà l'assaig, la crítica d'art i el periodisme. Com assagista i crític d'art va publicar importants articles i texts sobre dos genials artistes catalans: Gaudí, una arquitectura d'anticipació; Joan Miró i Catalunya; Teoria de Catalunya o Una semàntica visua.
El seu talent va ser reconegut el 1968 després de l'edició de nou llibres, fet que obligà la crítica a parlar del «boom» Perucho, i dues dècades després va començar la seva projecció internacional, essent traduït a 25 idiomes. Membre de l'Acadèmia de Bones Lletres de Barcelona i doctor «honoris causa» per la Universitat de Tarragona, va rebre entre altres guardons el Ciutat de Barcelona (1953); Ramón Godó de periodisme (1970), Ramon Llull (1981), Nacional de la Crítica (1981), premi de Literatura de la Generalitat (1995) i Nacional de les Lletres (2002).
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.