El 1887, el cens de població ens diu que Espanya, peninsular i insular, té en total disset milions d'habitants. En aquesta data, un tal Eduardo del Palacio publica en la revista Madrid Cómico una guia madrilenya que comença amb aquests mots:
«Madrid és una vila populosa, com diu cert autor en un compendi de geografia astronòmica, física, política i melodramàtica. Conté els ministeris i cases ministerials, alguns teatres, farmàcies, palaus del Congrés dels Diputats i Senat del Regne i ultramarins, cellers, llits sense fiador de La Verdad, i passejos públics en bon ús. El nombre de cases per a pupil·les i pupils és excessiu, relacionat amb la població pesada o flotant de Madrid. Encara és major el nombre de tavernes. Hi ha cotxes de punt el mateix que mitjons, calçotets i lligues elàstiques (de punt).
Hi ha tramvies amb motor animal, Ripperts amb motor animal, guàrdies amb motor... d'ordre públic. L'única cosa que no hi sol haver és seguritat de no patir un atropellament; perquè els carrers, en la seva majoria foren obertes a mesura de somereta, que era aleshores l'únic vehicle conegut, i encara aplaudit en aquell temps. No podem amagar al foraster en aquesta capital els perills sens nombre als quals estarà exposat durant la seva estada a Madrid. Hi ha bones gents que acullen el que acaba d'arribar a la Cort com un germà, bilingüe si és basc i polític si és de qualsevol altra regió d'Espanya. Però no manquen individus a Madrid que, com aranyes a les mosques, esperen els provincians per a devorar-los en secret...».
No manquen acudits en aquells dies a la Cort com aquell que diu: Quina diferència hi ha entre les dues esposes d'Alfons XII?
La resposta era que «Mercedes era cristiana i Maria és Cristina». Al marge de tot això, els oradors del Congrés són l'espectacle que cap visitant de mitjana o alta cultura es vol perdre. Així, Castelar exclamava: «Jo no vull col·laborar amb una monarquia democràtica, pel que té de monarquia, però tampoc puc combatir-la pel que té de democràtica».
Tanmateix, Madrid, sembla esser, juntament amb Barcelona, les ciutats dels grans espectacles. Cobra fama Julián Gayarre que canta «El pescador de perlas», que poc temps després morirà en escena. «Un aplaudiment molt fort l'acollí, i l'orquesta començar a preludiar novament la romança. La cantà Gayarre, però en arribar a les notes agudes es produí la mateixa ronquera, malgrat els esforços suprems de l'artista. Va comprendre el públic la tragèdia que es desenvolupava en el cor del seu tenor preferit en aquells moments. Van veure com es posava pàl·lid i amb els ulls coberts de llàgrimes i tingué els més calorosos aplaudiments, els més frenètics...».
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.