Joan Alcover i el liberalisme nacionalista (1910)

La llengua pròpia d'un país, àrab i irlandès, en els casos esmentats, ho defineix tot. Un llibre escrit en castellà o en anglès a Mallorca (Cela, Graves) no és literatura mallorquina. Pot ser, en canvi cultura mallorquina quan el seu autor és mallorquí i publica les seves obres en una llengua diferent de la materna. Podria dir noms, però tots els coneixeu. Vázquez Montalbán, per exemple, que escrivia en castellà essent de Catalunya, no tenia per llengua materna el català. N'hi ha prou tot veient els seus llinatges. Tal dia com avui, en un discurs sobre la «reacció literària», el poeta Joan Alcover, un dels pares del nacionalisme liberal a Mallorca, no dubtava a afirmar que «quan vingui el cas, si ja de venir, de que el nacionalisme se resolgui en universalisme, no serà per l'anul·lació dels elements castissos, sinó per elevació i creixença...». Això implica lluita per defensar un patrimoni lingüístic i ideològic, minimitzat per altres mallorquins centralistes de l'època, com Maura i Weyler. I Alcover, que coneix tan subtils tècniques de destrucció, diu: «Si la tàctica de l'enemic és estès a l'altura de les seves males intencions, qualque punt flac trobaria per hostilitzar-nos». És Mallorca un poble? En aquest sentit, Alcover ens explica que «un poble sense literatura pròpia és un poble sense expressió i sense fesomia moral» i això es podria completar amb un altre raonament alcoverià segons el qual, la literatura en català de Mallorca, «no vol dir literatura escrita en llengua d'En Llull; no vol dir literatura belga o francesa o alemanya traduïda a la llengua del país; vol dir autèntica expressió de la vida... Aquest és el títol suprem que consagra la llengua materna».

Aquí es pot afegir un altre pensament. Els habitants de les Balears formam part d'un arxipèlag, és a dir, d'un conjunt d'illes dins la mateixa àrea que resten unides per la proximitat i la història comuna. Per quina raó de lògica o moral, els països illencs han de pertànyer als continents? Un lector em respongué que perquè els peixos grossos sempre es mengen els petits. Li vaig donar la raó. Però per quin diantre el concepte de Pàtria ha d'estar sempre sotmès al de grandesa geogràfica? Per això, remarcava Joan Alcover que «la pàtria petita i la pàtria gran és una fórmula inexacta de què tots hem abusat. Pàtria no n'hi ha més que una, la mateixa per a tots; però el centre d'ella, diferent per a cadascú, és la llar, el centre de la vida».