Sa Calatrava, l'Atapuerca del segle XIV

Ara que s'exhibeix a sa Llonja una exposició sobre el jaciment burgalès d'Atapuerca, podem dir que sa Calatrava és al segle XIV mallorquí el que l'Avenc dels Ossos d'Atapuerca a la prehistòria. Amb una diferència, que a Atapuerca es van analitzar les restes en laboratori mitjançant la més moderna investigació multidisciplinar i a sa Calatrava, l'estudi dels ossos es tancarà al final de l'excavació.

En aquest cementiri, un tros d'hort del convent de Santa Clara que el 1348 van haver de cedir les monges davant del col·lapse dels cementiris de la ciutat per la pesta, s'han trobat individus de totes les edats, dones, al·lots i persones majors, que han anat sortint des de les capes superiors cap a baix. Per ara, han aparegut més dones que no homes. «Però no sabem per què, si és que elles van ser més resistents i les van enterrar les últimes», diuen les arqueòlogues.

Per una primera anàlisi a peu d'excavació, es pot dir que «les insercions musculars denoten que eren gent que feia un exercici físic repetit i accentuat, que feien treballs que implicaven càrrega; que la seva salut dental no era excessivament dolenta, que patien patologies com l'artrosi o el cas d'un individu amb sacre bífid». Però és poc al costat del que es podria saber si es continuàs investigant. «És una oportunitat fantàstica per obtenir una foto fixa d'una població en el transcurs d'un any perquè el moment més fort de la pesta va ser el març, va durar fins a juny, i va continuar latent però menys virulenta», expliquen.

La magnitud de la troballa ha obligat a l'ampliació de l'equip d'arqueòlegs i a la inclusió d'especialistes en ossos. Amb Francisca Torres treballen Maria Llinás, Toni Micol; Elena Conde i Tina Garau, i dos estudiants, Enrique Raya i Joan Simonet.