Gaspar Núñez de Arce, polític i poeta (Valladolid, 1833-1903), publica, en aquestes dates i tres anys abans de morir, la seva popularíssima obra, La Visión de Fray Martín, en la XXIV edició, quelcom extraordinari en aquella època. Els editors, Mariano Murillo i Fernando Fe, ambdós de Madrid, es feliciten de l'èxit. Núñez de Arce publicà també, amb semblant expectació per part del públic lector, Gritos de combate, el 1875, i El Vértigo... Però en aquesta visió de Fra Martí es toca de forma un tant agosarada la figura de Luter, que és tabú en les societats burgeses del moment. Fra Martí se sent atret per una visió que li demana de fer la gran reforma cristiana. El missatge... Ve de Déu o del diable?
Això és el que ha d'esbrinar el poema i de passada fer una anàlisi de l'home, per uns desobedient i perjur, per altres inspirat i lluminós. «La meva finalitat, en escollir aquest assumpte, ha estat el de representar amb els vius colors de la fantasia, els dubtes, preocupacions i temors que degueren commoure l'esperit d'aquell impetuós frare agustí, abans de decidir-se a trencar els vincles d'obediència, a declarar-se en herètica rebel·lia contra Roma i a transtornar la pau del món cristià. L'home, malgrat el seu orgull indomable, és un ésser tan limitat i finit, que no coneix ni on arriben ni el que duren les seves pròpies obres o si el que engendra pertany a l'orde físic o intel·lectual. Donarà la vida a un idiota o a un geni? La idea que es congria en el seu cervell... Serà l'error d'un dia o una veritat que dominarà la terra i gravitarà sobre els segles? Ho ignora. Instrument misteriós de la voluntat divina, aliè a les finalitats providencials en la qual realització intervé, tanmateix, com agent principal, compleix la seva missió sense comprendre-la, i no sense un íntim convenciment d'aquesta veritat...».
D'acord amb aquesta versió poètica, Luter i les potestats de la seva època no s'adonaren bé del moviment religiós i social del qual eren importants actors, això fins que el mal ja no tingué remei i el cisme vingué. El frare de Witemberg no creia fer un mal a l'Església tot combatent l'escandalós negoci de les indulgències.
Tot al contrari. Es tractava d'aturar aquella corrupció i netejar l'Estat pontifici de traïdors. «En aquesta obra no he volgut jutjar, ni incriminar, ni absoldre; m'he limitat a pintar les angoixes d'una ánima en els moments suprems de la seva transfiguració i de la seva caiguda. Els silenciosos combats de la fe i el dubte dins la part més íntima de la consciència humana, han exercit en mi, de forma constant, una atracció irresistible, tal volta perquè reflecteixen un dels conflictes morals més freqüents del nostre segle, on són pocs els enteniments benaventurats que veuen sempre diàfan i serè el cel de la seva creença...».
Són mots de Núñez de Arce del 1880. Es referia, doncs, al segle XIX.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.