Els misteris de Ramon (1854)

Miquel Ferrà i Martorell15/10/03 0:00

El folklorista francès Désiré Monnier publica Traditions populaires comparées. El llibre, editat a París, desperta molta espectació entre els afeccionats al tema. L'autor parla de molts dels misteris de l'Occitània, des de la figura de la reina Pédauque fins al tràgic afer dels càtars. Molts investigadors posteriors han tractat l'assumpte des de qualsevol punt de vista. Però de tota la llista dels misteris d'Oc, potser el que més ens pot cridar l'atenció, especialment als mallorquins, compatriotes de Ramon Llull, és la simbologia dels Rai-Mon. Així, l'historiador Gérard de Sède, ens explica que «Fulguald fou el tronc de la dinastia dels Raimond. Ara bé, la predilecció dels Comtes de Tolosa per aquest nom, que set d'ells portaren, no sembla ser fruit de l'atzar, doncs en llengua d'Oc, Raimond, que es pronuncia Raimun, significa raig pur, com per cert recorda el trovador Peire Cardinal: Que l'noms o signifia que ditz Rai-Mon».

Així, aquest nom, segons expliquen aquests coneixedors de l'Edat Mitjana, recorda l'origen sobrenatural que la llegenda atribuïa a tal nissaga, nascuda d'una fada i els quals representants es consideraven fills de la puresa, fills de la Llum, és a dir, membres d'un llinatge d'iniciats i d'una mena de casta sacerdotal. En la llegenda familiar dels Lusignan, el cavaller que troba la fada Melusina nom justament Raimondin. I el trovador Jean Esteve invoca la seva dama dient-li «Bel rai». La mateixa idea es pot trobar en els altres noms preferits per la casa de Foix: Ató o Febus en els mascles i, en les femelles, «Esclarmonde», és a dir, llum del món o llum pura. Però Raimond -ens continua aclarint Sède- és també «Rey deümoundo» i pel seu nom, el comte de Tolosa es confirmava com el «Cosmocrator». La simbologia medieval, tan aferrada per altra banda a les ciències ocultes, l'astrologia i l'alquímia, no es podia desdir en aquest cas. «I és, efectivament, com en el seu segell es troba representat Raimond VII: el comte es troba assegut en el seu tron, envoltat del sol i de la lluna. Sosté, horitzontalment l'espasa amb la mà dreta, i amb l'esquerra el famós castell narbonès, habitatge d'Aquari que, confirmant el sentit simbòlic del conjunt, associa la seva sobirania a la vinguda de l'Era d'Aquari, vinguda que segons la creença medieval havia de ser el de la tercera vinguna del Paràclit, del regne de l'Esperit. El Rei del Migdia és el Rei del Món. Per damunt d'aquesta orgullosa afirmació, es pretén confirmar tota una concepció escatològica de la Història en el segle XIII, a Tolosa, capital del Languedoc independent. Tolosa i el Languedoc, a qui es donava aleshores el nom de Ciotat Moundino o Terra Moundino...».

Ben curiós tot això, puix quan pensam en el nostre Ramon Llull veim que es corresponia amb tots aquests símbols misteriosos, ell, filòsof, escriptor, trobador, alquimista, astròleg...

I també he de pensar en la vila mallorquina de «Montuïri», que com Tolosa, també guarda el mite d'haver pogut ser «Ciotat Moundino».