La cartògrafa deNational Geographic Dorothy A. Nicholson publica un curiós mapa que titula Ghost Fleet of the Outer Banks, és a dir, la Flota fantasma dels bancs exteriors. En aquest cas, la paraula «banc» es refereix a una barrera de terra dins la mar, també estrat, massa que forma una capa horitzontal, de sorra o d'argila. Es tracta d'unes estretes i allargades penínsules i illots que van del cap Henry, a la badia de Chesapeake, fins al cap Lookout, és a dir, al llarg de tota la costa nord-americana de Carolina del Nord. El punt més famós i negre de tota aquesta barra precontinental és el cap Hatteras, terror dels navegants.
Dorothy A. Nicholson localitzà més de cinc-cents naufragis a la zona, des del vaixell anglès Tiger enfonsat el 1585 a l'illot d'Ocracoke al navili de pesca Sarah J., perdut el 1961 a l'illot Oregon. Naus i més naus naufragaren sense remei, vençudes per la tempesta o per la boira, en aquells inhòspits indrets. Però aquest cementiri marí, el més gran museu, submergit, de pecis del món, fou també testimoni de dos capítols importants en la història dels Estats Units: les batalles navals dels federals i els confederats en la guerra civil i els submarins alemanys, els U-boot, enfonsats per la defensa costanera en el decurs de la Segona Guerra Mundial, com és el cas de l'U-85, el 1942. Molts vaixells, per altra banda, principalment mercants i petroliers, foren torpedinats en aquest cinturó de la mort, pels submergibles nazis: Byron D. Benson, Olympic, San Delfino, City of Atlanta, Pan Maine, tots ells el 1942, i Spring Chicken, John Morgan, Lillian Luckenbach entre 1943 i 1944. Però el que dormen, trencats en el fons de la mar, són principalment velers del segle XIX anglesos, canadencs, italians, nòrdics, portuguesos... De tot aquest inventari de víctimes del cap Hatteras, només dues naus espanyoles, ja en la zona sud: Nuestra Señora de la Soledad, perdut el 1750, i el vapor Ea, enfonsat el 1902. Per si fos poc, fou camp d'experimentació. «Capsa de formatge» o «llauna de sardines» era com els mariners ianquis anomenaven el primer Monitor cuirassat de la guerra civil. Proveït d'una màquina de vapor, el navili, en ruta cap a Carolina del Sud, el 1862 topà amb una galerna, és a dir, amb una tempesta moguda pel fort vent del nord-oest i, com diu el llenguatge de l'onomatopeia, «glu, glu, glu», tot demostrant que aquelles naus metàl·liques i feixugues encara havien de menester molt més assaig. Alguns dels homes deMonitor foren rescatats però setze d'ells reposen en el fons, entre els trenta-cinc i els trenta-cinc i mig, graus, latitud nord. Més avall, a la zona dels trenta-quatre graus i mig, el Brigadier General William (Billy) Mitchell va voler provar la vulnerabilitat dels vaixells amb un bombardejament aeri i fer-ne una profunda anàlisi. Dues velles naus de guerra, eVirginia i eNew Jersey, foren atacats pels pilots de la Marina Naval. El poder devastador de l'arma aèria en alta mar quedava demostrat. Era això l'any 1923. Completant una miqueta més la multihistòria del cap Hatteras, la senyora Nicholson ens recorda que narracions de tresors amagats pels bucaners al llarg dels bancs de sorra són molt nombroses i, principalment, les que giren entorn del pirata Edward Teach, conegut com en Barbanegra, que morí el 1718 quan dos vaixells anglesos enfonsaren el seu veler Adventure en el seu refugi de l'illot Ocracoke.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.