Joan Homar i el canal de Castella (1803)

Miquel Ferrà i Martorell08/10/03 0:00

Era l'enginyer Joan Homar o Juan de Homar de família originària de Mallorca? Moll fa derivar aquest llinatge del col·lectiu d'Om, és a dir, «Camp d'Oms», però no ho presenta com una etimologia segura, ja que adverteix que també podria venir del nom personal germànic Audomar i del nom personal aràbic Umar. Pere Homar, primer membre d'aquesta família que consta documentat a Mallorca, era diputat per la vila de Valldemossa el 1285. Es tracta d'un cognom que té per escut un camper d'argent, un dofí que treu el cap de les ones de la mar, llançant aigua per la boca, tot en el seu color natural. Però parlem del canal de Castella. En el segle XVIII les comunicacions a la Península (i també aquí, a les Illes) eren molt dolentes. A partir de 1749, Ferran VI i el seu ministre de més influència, el marquès de la Ensenada, consideraren que el recobrament econòmic d'Espanya havia de passar per una gran millora de les comunicacions interiors, d'aquelles comarques que no tenien port de mar, ja que les deficiències de la xarxa viària eren nombroses.

El marquès de la Ensenada havia observat que a Bèlgica i a Holanda els camins d'aigua, és a dir, els canals navegables, eren la clau d'un comerç molt actiu i eficaç. I així, projectà el canal de Castella, és a dir, una via fluvial que des de dos punts, Medina de Rioseco i Valladolid, passant per Palència, Fromista i Alar del Rey, anàs vers el nord. En realitat era el somni força ambiciós de comunicar Segòvia, en el cor de Castella, amb Santander, és a dir, amb la mar Cantàbrica. D'acord amb els estudis previs de Carles Lemaur, Antonio de Ulloa duia a terme el 1753 el «Proyecto General de los Canales de Navegación y Riego para los Reinos de Castilla y León». Començaren les obres el 1753 i aquestes, amb molts parèntesis, no es deixarien fins el 1849. Un cop iniciat el tràfic comercial, s'obriren els mercats regionals. Amb el pas del temps es diversificà la seva explotació, no tan sols amb una dedicació quasi exclusiva per a les fàbriques de farina i «batanes» (màquines compostes de maces de fusta que copegen i enforteixen els draps), instal·lats a les seves riberes, puix que el corrent n'era la força motriu, sinó també per a tasques de reguiu. El Canal arribà a disposar de quatre-centes barcasses per al tràfic de mercaderies i donà origen a autèntics ports: Alar del Rey, Palència, Valladolid i Medina de Rioseco. I pel que fa a la zona de Palència, qui visiti aquella ciutat podrà contemplar la «dàrsena del canal de Castella» i el «Pago de Viñalta», amb les escluses 31 i 32 construïdes per l'enginyer que és el personatge del nostre comentari.

La Dàrsena s'acostava a la ciutat per a facilitar les tasques de càrrega i descàrrega de les mercaderies transportades per via fluvial i on hi trobam magatzems d'època, edificis d'una altura i construïts amb obra de maó tot seguint el model de la primera arquitectura industrial que es desenvolupà a Espanya. Ara en procés de restauració, el Canal pot esser una fita importantíssima per a la conservació del paisatgisme i una original atracció turística.