Un tal doctor Caius, professor de la Universitat de Cambridge, publicava la seva Historia animalium i lloava els cans terrier que com havia dit ja segles abans, Plini El Vell, en la seva Història Natura, sabien perseguir la presa fins a la seva lludriguera i allà la capturaven. Diuen alguns autors que els terriers tenen entre els seus avantpassats el basenji, que és un ca africà.
I arribaren a Europa occidental després de passar per Egipte i Roma, a l'època de la reina d'Anglaterra Isabel I, el terrier era el gos dels caçadors pobres i el ca llebrer els del ric.
Però al cap dels anys aquests nobles animals es multiplicaren, el mateix que el basset, el pastor o el beagle. I en el segle XVIII i també al llarg del XIX nasqueren a Gran Bretanya els «combats de corral», és a dir, bregues de cans, que tingueren èxit, principalment, entre les classes populars, que posaven messions en cada lluita. De Londres passaren a París i fou a la capital francesa i els seus voltants que aquestes competicions eren organitzades en el pati del darrere dels establiments de begudes. Els pobres animals, sotmesos a un entrenament molt dur i sempre cruel, per tal d'augmentar-los la seva agressivitat, força i resistència, no tenien més recompensa final que la mort. Alguns han passat a la història. I el més conegut, un tal Loubet, que vivia a Montmartre, essent el seu amo un home molt magre que tenia per malnom Esquelet. Un dia, Loubet, hagué de lluitar contra King, el bull de Lord Seymour. Es tractava d'una prova força difícil.
Aquell del dos que aguantàs més temps suspès en l'aspa d'un dels molins de la Butte guanyaria. Bull s'amollà al cap de quaranta-dos minuts. Loubet seguí resistint. Quan mitja hora després s'aturava el molí, Loubet era mort. Els seus ullals s'havien clavat profundament en la fusta i només es subjectava a l'aspa per la crispació del seu potent barram.
L'home és culpable. Un dia li demanaran comptes del que ha fet amb els animals. Com diu un especialista en la matèria entorn a tals «jocs de mort i de sang», actualment, els combats de cans estan prohibits a la majoria de països del món. Tanmateix, hi ha sempre competicions clandestines, aquí mateix, a Mallorca, i per tot arreu. Els cans que hi participen són de totes les races però hi predominen els staffordshire-terriers, els bulldogs i els híbrids d'aquestes races, Cada combat acaba amb la mort d'un dels protagonistes, ja sia sota el seu adversari o malferit i rematat pel seu propietari. Hi ha una fascinació morbosa en el públic que assisteix a tan vergonyós espectacle. L'objectiu sempre és el mateix. Convertir el ca en un assassí que duri. Com els gladiadors en aquells circs de Roma.
Sense comentaris
Per a comentar és necessari estar registrat a Diari de Balears.
De moment no hi ha comentaris.