Mor Teresa de Lisieux (1896)

Ja havia estat malaltissa des de la primera infància, puix presentava problemes digestius i va haver de ser donada a dida, una tal Rosa Taillé. Però la família Martin tenia mala sort.

Sa mare, Cèlia, moria d'un càncer de pit i Teresa i les seves quatre germanes restaven òrfes. La prova serà llarga i feixuga.

Totes cinc hauran de fer les tasques de casa. Tanmateix, una «nit lluminosa», com ella mateixa explicava, sentí la veu vocacional i als catorze anys demana al seu pare d'entrar en el Carmel. Aconsegueix la seva autorització. Trobarà entrebancs. L'orde carmelità no admet cap postulant menor de vint-i-un anys. Però Teresa no es desanima i fins i tot obté el permís papal, Lleó XIII, per tal d'ingressar en el convent que tanta il·lusió li causa. El més interessant, des de llavors, és que la seva vida espiritual es complementa amb una obra literària de gran qualitat. Thérèse Martin, com diu la historiadora Cristina Segura, s'havia distingit des de la seva infantesa per la seva dolçor de caràcter i extraordinària pietat, i era ja en vida venerada com a santa (el mateix cas que Teresa de Jesús i Teresa de Calcuta).

Escriví Història d'una ànima (1898) i Novíssima Verba (1926). Fou canonitzada el 17 de maig de 1925 i és patrona de les missions». Santa Teresina, com se la coneix popularment en català, explicava en un dels seus textos: «Quan em fou concedit de penetrar en el santuari de les ànimes, vaig veure de seguida que la tasca era superior a les meves forces; aleshores em vaig posar als braços del bon Déu, com un infantó, i amagant la cara entre els seus cabells, li vaig dir: Senyor! sóc massa petita per nodrir les vostres filles; si voleu donar per mitjà meu allò que convé a cadascuna, ompliu la meva maneta i sense deixar els vostres braços, sense girar el cap, aniré donant els vostres tresors a l'ànima que vindrà a demanar-me aliment».

El març de 1896 Teresa es posà malalta per no recobrar més la seva salut.

El seu biògraf, Lluís Noguero, escriu: «Darreres llums i darreres passes: el vuit de juliol és traslladada a la infermeria. Allà rep visites de les germanes, que, tot i ser tantes vegades inoportunes, acull amb un somriure deixant tot el que estigui fent. Temps de suportar amb amabilitat els oblits de la germana infermera que s'encarregava d'ella. Era la Celina.

Els darrers dies foren especialment durs: els vòmits s'intensifiquen, no pot ni menjar, tos constants, dolors fortíssims. Sembla que mai no hagués d'arribar la mort.

Però al final, sí que va arribar, era el trenta de setembre, dijous, amb la comunitat reunida.

Teresa pronunciava el seu darrer acte d'amor a la terra:

Déu meu, t'estim! I s'elevava, definitivament, cap a ell, com ho havia fet en vida, per la confiança i l'amor».